Més recentment, la nova sentència del TC del 25 de març passat ha anul·lat la declaració del Parlament català pel qual es reconeixia subjecte jurídic i polític sobirà. Però la sentència també afirma que el dret a decidir “expressa una aspiració política susceptible de ser defensada en el marc de la Constitució”. És possible, doncs, una interpretació constitucional i genèrica del dret a decidir, sempre que aquest dret no s’identifiqui amb el de l’autodeterminació o bé amb l’atribució de sobirania, tots dos principis considerats inconstitucionals pel Tribunal.
Fins aquí, doncs, crec que podem arribar a dues conclusions.
a) Segons el TC, el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya és una aspiració política legítima a la qual es pot arribar mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional.
b) Segons el CATN, hi ha fins a cinc vies legals de consulta per poder conèixer quina és la decisió dels catalans sobre el seu futur polític.
Però, malgrat aquestes conclusions, tothom està plenament convençut que la iniciativa catalana del 8 d’abril serà tombada per la immensa majoria de la cambra dels diputats espanyols. La pregunta, per tant, és: en relació amb el dret a decidir què és exactament el que s’està rebutjant? Podríem plantejar fins a cinc hipòtesis.
1. Es rebutja el subjecte de la consulta perquè no és reconegut com a subjecte polític o perquè se’l considera tan sols una part de l’autèntic i únic subjecte polític, el poble espanyol.
2. En contra de l’argumentari del CATN, es rebutja el procediment consultiu en qualsevol de les seves vies, perquè es considera que vulnera o que no s’ajusta a la legalitat vigent.
3. Es rebutja el contingut de la pregunta perquè suposadament atemptaria contra el mateix ordre constitucional preservador de la unitat de l’Estat.
4. Es rebutja anticipadament el possible resultat que se’n podria derivar. En l’extrem, una proclamació d’independència.
5. O, finalment, es rebutja una versió combinatòria de les tesis anteriors.
En resum, s’estaria qüestionant el qui, el com, el què i els efectes derivats d’aquesta decisió. Sobre aquests punts voldria aportar algunes breus consideracions.
En primer lloc, crec, d’acord amb l’informe del CATN i amb el manifest dels jutges i magistrats pel dret a decidir, que la via consultiva (en les seves diverses modalitats) pot ser plenament legal, de manera que un hipotètic rebuig del ple del Congrés a la convocatòria d’una consulta com la que es reivindica majoritàriament a Catalunya caldria imputar-lo més a un criteri estrictament ideològic o a una falta de voluntat política que no pas a motius jurídics.
En segon lloc, tant si se’l considera autònom com sobirà, en els temes que afecten Catalunya, el subjecte a consultar ha de ser el poble català i només ell. Els ciutadans catalans tenen dret a ser consultats sobre tots aquells temes que els afectin. Quan Soraya Sáez de Santamaría afirma que “Catalunya no pot prendre decisions sobre allò de què no disposa”, la qüestió és si l’Estat nega als catalans el dret a disposar del seu propi futur. I si els catalans no disposen del seu futur, llavors la pregunta a aclarir és: ¿qui en disposa?
Crec també que es confon, sovint malintencionadament, el dret a decidir amb la mateixa decisió. El dret a decidir afecta, en aquest cas, només els catalans, mentre que la decisió -si guarda relació amb el futur de l’estat espanyol- hauria de ser posteriorment negociada o pactada amb ell. En la definició de la pregunta i la data de la consulta, doncs, no hi ha hagut unilateralitat (perquè ha estat discutida i negociada per les forces polítiques catalanes, representants directes de la ciutadania).
Atès que les reclamacions dels catalans són totalment pacífiques i cíviques, els nostres representants parlamentaris desplaçats expressament a Madrid el dia 8 d’abril i amb ells tota la ciutadania catalana en general crec que desitjarien no ser tractats com a enemics, sediciosos, insurrectes, rebels o subversius (via militar i via policial), ni il·legals (via judicial), sinó ser tractats com a ciutadans d’un estat social i democràtic de dret (via política) que -igual que els escocesos, els quebequesos o els flamencs- poden i volen gaudir dels mecanismes, els valors i les regles liberaldemocràtiques d’un estat avançat que considera que la voluntat del poble és la base de l’autoritat del poder públic. Serà en el tipus de tractament que donin als parlamentaris catalans que les forces polítiques espanyoles quedaran retratades.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada