Dit això, els aniria molt bé a aquests professionals de la xerrameca que fessin cas a la realitat que any rere any, amb tossuderia, ens atrapa i estreny. En aquest sentit, no és casualitat que aquests temps que estem vivint siguin per als independentistes catalans, malgrat la tensió i la incertesa, una alegria en majúscules. Tot allò que durant anys avisàvem que passaria, malgrat la incredulitat dels que ara es diuen independentistes però que abans eren autonomistes, ha anat succeint com un tren sense frens, com l'espermatozou líder en el seu camí impertorbable cap a l'òvul; cansament de l'statu quoautonòmic espanyol, impossibilitat d'una entesa federal, corrupció de les castes que han capitalitzat el pont aeri, mentides i maltractament a la societat catalana, i un desvetllament nacional fruit d'una estratègia molt ben calculada d'abraçar els federalistes cap a posicions sobiranistes. Recordem que el desengany de l'Estatut ideat pel tripartit (ERC) ha estat un detonant vital als darrers 10 anys.
Doncs bé, des de la més absoluta modèstia, un servidor aconsellaria als tertulians, sobretot els sobiranistes, que mica en mica deixessin d'embrancar-se dins els termes legalistes constitucionals espanyols per explorar, sense por, les vies d'una nova realitat abismal. Això de fer les coses dins la legalitat espanyola ha anat bé fins al moment, cal convèncer els -encara!- indecisos, però quan tot peti, i per a la qual cosa manca molt poc, haurem de començar a explicar com en sortim, d'aquest Estat furibund i ferit. Un Estat a les antípodes de l'estil anglosaxó, per desgràcia nostra.
El procés de separació serà complicadíssim, i ja no valdran sardanes a la plaça ni encesa d'espelmes, caldrà convicció i determinació del Govern i actes de desobediència de la població. Si per una banda tenim la supèrbia i l'obtusitat espanyola que impedeix qualsevol opció de sentit comú, i per l'altre un poble decidit a viure lliure i en pau (perquè el tenim, oi?), hauríem d'entendre que el que anem a fer és un cop a l'Estat amb tota la legitimitat democràtica i cívica del món, esclar. Un trencament amb tots els ets i uts amb la legalitat vigent. Per què ens fa por dir-ho així? Que ens fa vergonya, potser? En les tertúlies és justament en aquesta qüestió on tot s'embarranca, i per això tot acaba sent un galliner. Uns defensen amb tota la raó del món la legalitat espanyola vigent compresa per l'ONU -també tenen raó, acceptem-ho!-, i nosaltres anem a un xoc de trens, a trencar l'Estat per un futur digne i més democràtic. Al mig hi ha encara els que somnien les portades de La Vanguardia. Pobres... Per tot plegat, és evident que ens hem de defensar quan ens titllin de colpistes en el sentit clàssic del terme, perquè això té unes connotacions històriques que res tenen a veure amb el nostre moviment, però acceptem d'una vegada que anem contra una democràcia homologada mundialment; que ja no dialogarem més; que, com el poble elegit, volem fer un estat malgrat tot i tothom; i que, en definitiva, anem a trencar l'estat espanyol perquè volem. So what!? (De fet, qui indirectament trenca l'estat són els castellans per no haver sabut mantenir una Espanya a la catalana, l'única viable en termes de pau i economia).
Un cop a l'estat no és un cop d'estat castrense, però és un cop entès com a xoc, és una revolució per trencar una legalitat i construir-ne una altra. Tothom n'hauria de ser conscient, d'això, primer els independentistes i després, si volen, els unionistes.
Font: in.directe.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada