dimecres, 23 d’abril de 2014

Dídac Boza: "No fan por, no se'n surten"

«No se'n surten amb les amenaces, ni amb l'actuació poc dissimulada dels aparells anomenats “d'intel·ligència" de l'Estat»

Una de les pel·lícules programades per les televisions catalanes en aquestes passades dates de Pasqua recreava en la ficció la vida de Karol Józef Wojtyła abans de convertir-se en el Papa Joan Pau II. Quan el relat televisiu recordava els darrers anys del règim prosoviètic a Polònia, un dels personatges del telefilm –figurava que era un dels alts responsables de seguretat del govern de Varsòvia- va pronunciar la frase clau: “Si deixem que s'acostumin a no tenir por estarem perduts”. Salvades totes les distàncies i comparacions històriques, "és exactament això", vaig pensar, abstraient-me de la història i del personatge que ocupaven la pantalla.



El pols polític i social entre Catalunya i Espanya es troba ara justament en aquell punt crític que tant amoïnava l'alt càrrec la Polònia comunista. L'Espanya immobilista intenta que els catalans se sentin atemorits davant tota la infinitat d'adversitats que, segons insisteixen, comportaria un estat català independent. De fet, arriben a insinuar que fins i tot la simple idea de la independència pot ser perillosa. “Van per molt mal camí”, ha arribat a dir el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre l'Assemblea Nacional Catalana. Però, ai las! Ni la societat civil, ni una àmplia majoria de la representació política i institucional de Catalunya dóna signes de pànic o d'angoixa.



No funcionen ni els discursos oficials de la por, ni les amenaces a l'ANC que, implícitament, van destinades als centenars de milers de ciutadans que la segueixen o hi estan adherits. No se'n surten quan busquen el "no" contundent de la Unió Europea, ni amb l'actuació poc dissimulada dels aparells anomenats “d'intel·ligència" de l'estat. No hi ha manera, no fan por.

Cal preguntar-se, doncs, quin sentit té que càrrecs electes de la vida pública catalana tinguin la percepció clara d'estar "vigilats" fins al punt de rebre trucades que reprodueixen part de la conversa que han mantingut amb una altra persona.

Casos com el de Rafael Martín Faixó, el jove de Cadaqués que va tornar de València amb la cara marcada després d'una actuació d'agents del "Cuerpo Nacional de Policia", no ajudaran –evidentment- a dissuadir del sobiranisme. Ans al contrari. Se suposa que els instruments polítics d'un estat democràtic a la Unió Europea del segle XXI tenen molt poc o gens a veure amb els d'una dictadura com la que encara patia Polònia a final dels anys 80. Els polonesos van perdre la por fins i tot sota la repressió i l'amenaça dels carros blindats. L'any 2014, en el cas català, no hi ha tancs a la vista. El ministre Fernández Díaz i la resta del govern espanyol farien bé d'assumir que, a més a més de reprovables, els presumptes excessos de l'autoritat són i seran del tot inútils davant la voluntat majoritària i pacífica de la gent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada