Ferran Pujol: "Fal·làcies espanyoles"

El passat dia al Congrès espanyol es van poder sentir un munt de fal·làcies i sil·logismes falsos. Un dels exercicis de manipulació és donar una pàtina de lògica a conceptes que en realitat no ho son. Socialistes, populars i nacionalistes espanyols (UPyD) van oferir un recital de manipulació amanida amb mots de condició positiva.

Quan parlaven que els independentistes forcem barreres a Catalunya respecte els partidaris de mantenir l’actual statu quo feien servir el sil·logisme que tot canvi comporta trencament i inseguretat. Però en cap moment van realitzar l’exercici d’empatia de posar-se en l’altre costat: què han de fer els que volen un canvi de paradigma en les relacions Espanya-Catalunya si no se’ls permet? Ens van venir a dir que entre els que volen una Catalunya independent i els que no, el més “just” és no ser independent. Per no admetre la consulta ens pregunten què passarà, si guanya el “sí-sí”, amb els que no volen. Però en cap cas es fan la pregunta de què passarà amb els que volem el canvi si ens quedem tal com estem (tant si som majoria com si no).

Ells saben, o haurien de saber, que la democràcia és precisament l’acceptació per part de la minoria del que vol la majoria sense renunciar a continuar intentant convèncer de les seves posicions. El paper més galdós el van fer, un cop més, els socialistes catalans que pretenen anar de partit diferenciat. Aquests van acceptar, sense immutar-se, que el seu cap negués que Catalunya és una nació i existeix com a subjecte polític. Aquesta va ser la raó esgrimida per tots els opositors a la consulta.

El president espanyol, fins i tot, va tirar mà del calaix dels tòpics de naftalina al definir el poble català de “laborioso”, “trabajador” i “buen gusto para el trabajo”. Això em va recordar aquelles actituds castellanes davant els peatges: “aqui no estamos acostumbrados a pagar por circular” o quan a Andalusia trencaven els primers tòtems de pagament de zona blava quan a Barcelona ja els teníem fins i tot d’àrea verda. Ara, gràcies al “pueblo laborioso” rescatem les enfonsades autopistes espanyoles. Ara, gràcies a l’ADN-treballador català ells es permeten mantenir uns serveis públics amb més prestacions (vacunes, ordinadors als col·legis, subvencions, PER, eximir impostos, etc). Un ADN-treballador que deu ser contagiós, doncs tothom que entra a viure a Catalunya es contamina d’aquesta manera de fer.

Veure el que han fet uns i altres quan han hagut de governar comunitats lingüístiques plurals, veure els resultats d’empobriment cultural de la societat no-castellana i afirmar amb solemnitat que no es posen pals a la roda, per part de l’Estat, a la cultura catalana, és si més no una mentida. Saber que hi ha un dèficit fiscal estructural (és a dir, permanent) de l’entorn del 8% del PIB de Catalunya i assegurar que no es maltracta econòmicament Catalunya és, pel cap baix, una altre mentida.

A Catalunya hi ha dos tipus de perfils que no estan a favor de la consulta: els que tenen mentalitat de colonitzadors i els que fan negoci amb la submissió de Catalunya, bé a nivell personal bé a nivell professional/polític; la resta o tant li fot o vol votar.

Font: NacioDigital