Vicent Sanchis: "Ser espanyols per ser europeus?"

L’expulsió europea s’ha convertit en un dels recursos més encertats i recurrents de l’ofensiva unionista. Unionista, d’unió amb Espanya i forçada. En el decàleg corrosiu de l’Estat, del Partit Popular, del PSOE i de tots els negacionistes de la sobirania catalana, l’apel·lació a l’expulsió de la Unió Europea s’ha convertit en l’únic as a la mànega que sembla donar algun resultat. Les enquestes més solvents sobre majories i minories a l’entorn de la separació d’Espanya adverteixen que són molts els catalans que podrien canviar el sentit del vot si al final queda clar que convertir-se en un nou Estat comportaria vagar pels llims extracomunitaris.

Com que l’autoritat –espanyola, no cal dir-ho- n’és conscient, fa tantes voltes de rosca com pot. No hi ha cap precedent que condemni un fragment d’estat proclamat independent a ser exclòs de la Unió Europea i després haver de demanar-ne la reincorporació, però les autoritats i els buròcrates comunitaris no han deixat d’amenaçar els catalans si persisteixen en la rebel·lia.

És més que paradoxal que Mariano Rajoy hagi proclamat quinze mil vegades que no accepta la independència de Catalunya perquè no vol que “els catalans deixin de ser europeus”. Ahir va tornar a insistir en la cançó de la por i va proclamar, el molt cafre, que ser espanyol i ser europeu “són dues cares de la mateixa moneda”. Ser català i ser europeu deu ser com ser pakistanès i ser sud-africà. Rajoy ha entès que per a molts catalans –potser la majoria- continuar dins Espanya no surt a compte. Com que és incapaç de fer una proposta que canviï aquesta convicció, ha decidit que el darrer cartutx és l’europeisme català. Ja que no convencerà –ni ganes- els catalans que volen deixar Espanya de la inconveniència de fer-ho, els amenaça amb una hipòtesi que pot ser més efectiva: la certesa que, deixant de “ser” espanyols, deixaran de “ser” europeus.

Tot això faria riure si no fes tanta pena. En primer lloc, els catalans no deixaran de “ser” europeus per molt que deixin de ser “espanyols”. Els andorrans “són” catalans –per llengua i per cultura- i són “europeus” sense ser espanyols. Com la gent conscient encara de Perpinyà. En l’improbable cas que una Catalunya independent –tornem a dir-ho: en l’improbable cas- hagués de deixar la Unió Europea, el tràmit es resoldria ràpidament si Espanya no la vetés.

Per tant, allò que vol dir Rajoy és que si els catalans no “són” espanyols, ell s’encarregarà que tampoc no “siguin” europeus. És a dir, membres de la Unió Europea. Que ho intenti. Que desestabilitzi Espanya, el seu crèdit, el seu prestigi, el deute extern i la seva mona de Pasqua, impedint un acord amb els catalans. S’atreviria? El qui contesti que sí que pensi que, si Mariano Rajoy decideix cremar Espanya com Neró va cremar Roma, tant se val que els catalans siguem dins o fora d’Espanya. Encara millor: si és capaç de fer-ho i algun dia ell o algun continuador seu la crema amb una decisió estrambòtica, més valdrà restar-ne al marge. És a dir, ser fora. I són molt capaços d’intentar-ho.

Font: NacioDigital