Aquest Estatut no votat ha fet sagnar de nou la ferida de 1714 quan les Constitucions, les Corts i la Generalitat catalanes van ser abolides basant-se en la sobirania absoluta de Felip V i el dret de conquesta.
Aquest és el conflicte que els representants del Parlament català haurien de presentar amb la màxima dignitat i fermesa el proper dia 8 d'abril al Congrés dels Diputats. Aquesta és la llançada que ha fet sortir al carrer a més d'un milió de catalans, tres vegades des de 2010. Aquesta lesió és més cruenta perquè la modificació de l'Estatut aprovat en referèndum infringeix l'article 152.2 de la mateixa Constitució espanyola que estableix: "Una vegada sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".
Els representants del poble català haurien de proclamar en veu ben alta que només un nou referèndum pot cicatritzar el mal ocasionat; el plebiscit previst a la Constitució de 1978 en el cas de modificació de l'Estatut català. Però, després de que el poble català hagi estat enganyat pel Regne d'Espanya, tot i seguir les regles constitucionals en tot el procés de l'Estatut de 2006 és ineludible que els ciutadans de Catalunya puguin triar l'opció de l'Estat independent.
Els nostres representants haurien de recordar les condicions en que el poble català va atorgar el seu consentiment a la Constitució espanyola de 1978. Després de quaranta anys de dictadura militar que havia intentat acabar amb la identitat i la llengua catalana els partits de l'Assemblea de Catalunya van obtenir el 80 % dels vots a les eleccions de 1977. El tercer punt d'aquesta reclamava l'Estatut d'Autonomia de 1932 com a exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Per assolir aquest tercer punt els diputats i senadors electes es van constituir en Assemblea de Parlamentaris, al marge de la legalitat franquista amb que s'havien convocat les eleccions, i van convocar la massiva manifestació de l'Onze de Setembre de 1977. El Govern espanyol va restablir la Generalitat republicana i el seu President a l'exili va retornar.
Els tres emissaris del nostre Parlament haurien d'emfatitzar que sense aquesta restauració prèvia els partits catalans antifranquistes no haurien avalat la Constitució de 1978. Van pactar la distinció entre nacionalitats i regions i van establir dos procediments diferents per elaborar els Estatuts. Els de les nacionalitats històriques no eren lleis orgàniques ordinàries. No estaven sotmesos a les correlacions de forces conjunturals dels partits espanyols i, per tant, no podien ser modificats unilateralment per les institucions espanyoles. Es reconeixia la seva dimensió històrica de cicatritzar ferides i havien de ser negociats de manera bilateral en una comissió paritària entre Catalunya i l'Estat al Congrés de Diputats. El resultat de la negociació havia de ser sotmès a referèndum.
Amb el referendament popular els Estatuts formaven part del corpus constitucional al que el poble català atorgava el consentiment i la legitimitat democràtica. Tot aquest consens va ser anul·lat amb la sentència del Tribunal Constitucional que va devaluar l'Estatut de Catalunya al rang de llei orgànica ordinària. Amb aquesta degradació es liquidar el consentiment que el poble català havia atorgat a la Constitució i es va reobrir la ferida històrica del Decret de Nova Planta. La República i l'Estatut de 1932 l'havien cauteritzat i el General Franco la va tornar a esquinçar quan les seves tropes van entrar en territori català.
Els nostres enviats haurien de plantejar les dues alternatives que té el Regne d'Espanya. La primera és continuar el camí de la sentència del Tribunal Constitucional i negar l'existència del poble català com a subjecte polític emparat pel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Aquesta opció ens forçarà a continuar la lluita seguint l'exemple de Mahatma Gandi per alliberar l'Índia. Haurem d'internacionalitzar el nostre conflicte fins que la legalitat internacional sobre conflictes nacionals s'imposi sobre la legalitat espanyola. La nostra resistència agreujarà la crisi política de la monarquia constitucional ja molt desprestigiada per la desolació de tants anys de crisi econòmica, per la cobdícia de la seva casta extractiva i per l'extensió de la corrupció.
La segona via és la ruta democràtica, la que estableix el dret internacional assolit després de segles de conflictes nacionals i que ha fet néixer més de 100 Estats al segle XXI. És seguir l'exemple del Regne Unit, que ha après de la seva pròpia història amb els irlandesos i amb les seves colònies i que l'ha portat a acordar amb el govern d'Escòcia la celebració d'un referèndum. Aquesta és la via digna per als demòcrates espanyols per resoldre les diferències nacionals a l'Europa del segle XXI. Més aviat o més tard s'acabarà imposant. Retardar-la és mantenir oberta una ferida que fa mal a dos pobles que comparteixen un passat massa dolorós.
Font: Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada