Xavier Díez Rodriguez: "Cadàvers als armaris"

Un dels fets més escandalosos dels darrers mesos, i que, tanmateix, no ha transcendit a l'opinió pública, és la restricció d'accés als historiadors als arxius del Ministeri d'Afers Exteriors. No es tracta, com pot ser raonable, d'evitar la consulta de documentació recent, sinó a la totalitat, des de la mateixa creació de la diplomàcia imperial del segle XVII. Una restricció, a més, sense suport legal i que s'afegeix a la impossibilitat d'accedir a bona part dels fons documentals judicials i militars. Tant és així que uns 300 investigadors d'un centenar d'institucions acadèmiques de 16 països han aixecat un escrit de protesta contra aquesta inexplicable decisió. Per què? Vet aquí una pregunta interessant que fins ara no ha merescut cap resposta convincent, i ens aboca al terreny de les hipòtesis. Un estat es posa a la defensiva quan és conscient de la seva fragilitat. I el procés sobiranista, que qüestiona la legitimitat d'una Espanya de passat tèrbol, ben segur no resulta aliè a aquesta circumstància. I més quan la diplomàcia comandada pel ministre Margallo necessita tots els suports exteriors per impedir un reconeixement d'una república catalana sorgida mitjançant una més que possible declaració unilateral d'independència.

El passat espanyol té massa cadàvers als armaris. Albert Sánchez-Piñol recordava en un article recent les quatre vegades que al llarg del segle XX Espanya havia plantejat la invasió militar i annexió de Portugal (la darrera, durant la revolució dels clavells de 1974). O la col·laboració del govern espanyol amb la Shoa (amb algunes excepcions de diplomàtics que desobeïren les ordres del règim), els crims de guerra i l'ús d'armes químiques contra població civil del Riff entre 1923 i 1927, l'alineament inequívoc d'Espanya amb l'Alemanya nazi amb protocols secrets, sobre el repartiment d'àrees d'influència a l'Àfrica, l'ocupació militar de Gibraltar o altres qüestions que no han transcendit en la relació de Serrano Súñer i Von Ribbentrop. I encara caldria esbrinar quines contrapartides podria haver obtingut Aznar en la irresponsable aventura militar a l'Iraq, en forma, molt especialment, d'extensió d'àrees d'influència econòmica per als seus pròxims (com Blesa o Díaz Ferrán) entre països d'Amèrica Llatina.

Si el tancament d'arxius diplomàtics tracta d'evitar la projecció d'una imatge espanyola com a potència irresponsable i desestabilitzadora, les restriccions d'accés i investigació pel que fa a qüestions internes resulta encara més clamorós. Espanya ha silenciat el que Paul Preston ha anomenat “l'Holocaust espanyol”, l'extermini deliberat de centenars de milers de persones contràries a la dictadura, mitjançant l'assassinat, la tortura, l'empresonament, el treball esclau, el robatori de nadons, l'extermini mitjançant la gana i la misèria planificada d'amplis sectors de la societat. Les diverses associacions de memòria històrica tenen documentades 114.000 víctimes els cossos dels quals no han estat encara localitzats. Alguns estudiosos encara parlen d'una xifra indeterminada, que encara podria representar el doble. Les xifres de morts de la guerra civil, el franquisme, i els més de 600 morts de la Transició encara no són definitives, i oscil·len entre el mig milió i les 880.000. Contràriament a les normatives de les Nacions Unides, l'Estat ha posat tots els impediments per a la identificació de desapareguts i de cercar responsabilitats. No només això. El 1977 el govern ordenà la destrucció dels arxius del Movimiento, que podrien haver servit per conèixer una xarxa d'investigació i vigilància de la dissidència d'una dimensió equiparable a la de l'Stasi de l'Alemanya Oriental.

Espanya té massa cadàvers als armaris. Per això els tanca amb pany i forrellat. Per això, com altres societats europees perifèriques i de passat autoritari com Turquia, nega el genocidi. Sap que el coneixement de la veritat el fa vulnerable enfront l'opinió pública internacional. Perquè aquest precisament és un dels principals arguments que avalen la independència catalana. No es tracta d'una nació contra una altra, sinó d'un grup de persones que en virtut de principis democràtics decideixen emancipar-se d'un estat inquisitorial, on la democràcia és segrestada per lleis imposades per dictadors.

Font: elPuntAvui