Miquel Puig: "Liberalisme a l’espanyola"

Enraono amb el meu amic Pepe, un andalús que va fer cap a Falset quan era un noi i que hi ha treballat tota la vida. Jubilat, encara s’ocupa de la seva vinya perquè no sap fer res més que treballar i perquè la pensió que li ha quedat és tan petita que no se’n sortiria sense fer-ho. Cada any organitzem la verema conjuntament: lloguem la mateixa colla i fem servir dos tractors. Una única colla pot treballar més dies seguits encara que, com que es cull per varietats i aquestes no maduren alhora, la verema sigui un procés molt discontinu. Disposar de tots dos tractors permet que la colla segueixi treballant mentre un dels dos va a portar la càrrega a la cooperativa. El Pepe em diu que aquest any ja no podrà ser. L’han advertit que, com a jubilat, no pot treballar fora de la seva finca perquè perdria la pensió si fos descobert. S’ha acabat també que pagesos jubilats -pràcticament tots els que queden a Falset ho són- s’ajudin mútuament, com s’ha fet des de sempre. Creu que tampoc el podrà ajudar el seu fill, que fa d’advocat a Barcelona però que sempre està disposat a donar-li un cop de mà. Finalment, l’han advertit que si els seus ingressos -transparents, perquè la collita l’entrega a la cooperativa- superen els 9.050 €, també perdrà la pensió. Més que indignat, està abatut. Crec que sempre ha votat el PSC-PSOE (més que res, per la O), però sospito que ara enyora el Franco perquè aquell estat no es ficava a casa seva.

Mentrestant, el govern espanyol ha acordat modificar l’aval que en el seu dia va concedir a Sacyr perquè es presentés a un concurs a Panamà de manera que aquesta companyia pugui endeutar-se una mica més. En realitat, l’aval va ser concedit sense respectar els procediments legalment establerts, però això ho havia fet un govern del PSOE. El sector elèctric espanyol és completament privat des que un govern del PP va privatitzar Endesa, però això no és obstacle perquè el Pepe hagi de pagar l’electricitat més cara de l’Europa continental. Les operadores de telecomunicacions a Espanya són també privades des que el mateix govern del PP va privatitzar Telefónica, però el Pepe pateix les tarifes més altes d’Europa. Segurament el Pepe no sap que el magatzem de gas que s’ha construït davant la costa d’Alcanar, i que tants ensurts ha provocat a la població costanera, ha estat construït per una empresa privada, però que un govern del PSOE va garantir que, si finalment no pot entrar en funcionament, el pagaran ell -el Pepe- i la resta d’espanyols amb els seus impostos. El govern espanyol s’ha vist obligat a modificar la retribució de l’electricitat solar, una activitat en la qual tres grans companyies espanyoles han fet inversions massives, perquè la rendibilitat de les inversions era excessiva. Ara bé, alguna de les granges ja havien estat venudes a fons d’inversió estrangers, i aquests fons d’inversió estan demandant l’estat espanyol. El Pepe no sap que potser haurà de pagar les indemnitzacions. El govern espanyol anuncia que el 2015 ja estarà operatiu l’AVE Madrid-Extremadura, on treballen a bon ritme unes quantes constructores espanyoles. Aquesta línia havia d’unir Madrid i Lisboa, però els portuguesos ja han anunciat que no faran el seu tram perquè el trànsit previsible no ho justifica.

El govern actua enèrgicament per defensar la marca Espanya. És un projecte car, perquè es tracta d’impressionar el món a base d’AVE, grans projectes d’enginyeria i coses per l’estil. No tinc cap dubte que ho fa de bona fe i que està convençut que és el millor que pot fer. El Pepe, a qui preocupen altres coses, creu que la marca Espanya no té res a veure amb ell. S’equivoca, perquè totes les accions per promocionar-la les acabaran pagant ell i la gent com ell. De fet, és per aquesta mena de coses que la seva pensió és tan curta i està tan amenaçada.

En realitat, la marca Espanya no és sinó l’última manifestació del nacionalisme econòmic espanyol, una manera de governar que persegueix crear i mantenir el que els francesos denominen campions nacionals, és a dir, grans empreses: públiques abans, privades ara. Fa 90 anys, a España invertebrada, Ortega y Gasset denunciava que “ desde hace mucho tiempo, mucho, siglos, pretende el Poder público que los españoles existamos no más que para que él se dé el gusto de existir ”. La marca Espanya no és sinó la mateixa cançó de sempre.

Ortega també denunciava que l’estat espanyol era incapaç de proposar a tots els espanyols un gran projecte col·lectiu. Ara, quan Espanya torna a endinsar-se en una etapa depressiva, es torna a sentir el mateix. És difícil ser optimista: l’estat espanyol mai no comprendrà que l’únic projecte que hauria de servir no té res a veure amb les grandeses que segueix somiant, sinó que hauria de consistir, ni més ni menys, que a procurar el benestar dels espanyols.

Font: ara.cat