dimarts, 25 de març del 2014

Marta Espasa: "Amenaces poc creïbles"

Són ben conegudes les prediccions catastròfiques que fa el ministre García-Margallo sobre una Catalunya independent. En concret, ha declarat que la independència seria un desastre econòmic per a Catalunya, que se li reduiria el PIB entre un 20% i un 25%, ja que quedaria exclosa de la Unió Europea i, per tant, del mercat interior. Però cal respondre-li que a Catalunya hi ha un ampli consens en considerar inqüestionable la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, i les raons són molt senzilles i fàcils d’entendre.

En primer lloc, el fet que Catalunya quedi fora de la UE és una qüestió política i, per tant, a hores d’ara ningú pot saber exactament què passarà. Però fins i tot si ens situem en el pitjor dels escenaris, i temporalment Catalunya quedés fora de la UE, avui en dia és impensable que s’aixequin fronteres i s’estableixin aranzels, quan la lògica de la UE amb altres països europeus que no són comunitaris és totalment la contrària. A més, cal tenir present que Catalunya és un dels territoris més integrats i més interconnectats amb la UE tant pel que fa a importacions i exportacions com per l’important nombre d’empreses europees que tenen fàbriques i instal·lacions en territori català. I també ho és pels intercanvis culturals i educatius i perquè és un dels principals destins turístics dels ciutadans europeus, entre molts altres factors. Ningú amb un mínim de sentit comú pot pensar que pel fet d’exercir un dret democràtic Catalunya pugui quedar aïllada del món, entre altres coses, perquè els interessos econòmics també compten.

En segon lloc, des del punt de vista de les finances públiques és una realitat que una Catalunya independent disposaria d’uns ingressos addicionals que superarien de molt les despeses addicionals que hauria d’assumir la Generalitat. Si Catalunya disposés de tots els ingressos impositius que es generen en el seu territori, a través de tots els impostos (IRPF, impost de societats, IVA, impostos especials, cotitzacions a la seguretat social, etc.), disposaria al voltant d’uns 48.000 milions d’euros anuals addicionals (abans de realitzar les corresponents despeses). Per tal que ho puguin relativitzar, els ingressos actuals de la Generalitat estan al voltant del 24.000 milions d’euros. Òbviament, si Catalunya fos un estat independent hauria d’assumir totes les competències que estan en mans de l’estat espanyol (com per exemple les beques o les pensions) i també s’haurien de crear noves estructures d’estat o reforçar les existents. Els càlculs fets en aquest sentit indiquen que les despeses addicionals que tindria la Generalitat estarien al voltant d’uns 36.000 milions d’euros anuals. Com es pot observar, els ingressos superen les despeses, cosa que genera l’anomenat guany fiscal. Amb aquests recursos addicionals, el nou govern podrà reduir els impostos, augmentar la quantitat i qualitat dels serveis públics, crear infraestructures o eixugar el deute de la Generalitat. Accions totes elles que impulsen l’activitat econòmica. Així, per exemple, si el guany fiscal s’utilitza per reduir impostos, els ciutadans disposaran de més renda que o bé la consumiran, estimulant el consum intern, o bé l’estalviaran, la qual cosa permetrà augmentar el nivell de crèdit cap a les empreses, que podran destinar a nous projectes o inversions.

Però, a més a més del guany fiscal, les despeses que haurà d’assumir la Generalitat per crear estructures d’estat o reforçar les existents tindran també un impacte en forma d’augment de l’ocupació i de més consum públic i inversions, cosa que provocarà un increment en el PIB català. A la vegada, aquest augment de l’ocupació i de l’activitat econòmica generarà un augment de la renda de les persones, un increment dels beneficis empresarials i un creixement del consum, la qual cosa farà augmentar els ingressos de la Generalitat per la via dels impostos. Com es pot comprovar, parlem d’una cadena successiva de fets que ens porta a una espiral en positiu. Curiosament, d’aquest aspecte relatiu a les finances públiques del nou estat català, el Sr. García-Margallo no en parla.

Ara bé, hem de ser conscients que tots aquests fets es desencadenaran de manera més intensa si s’està davant d’un escenari de cooperació entre l’estat espanyol i Catalunya. Si, per contra, s’entra en una via de confrontació, els costos del procés de transició augmenten, però no només per a Catalunya sinó també per a l’estat espanyol. No obstant, sembla raonable pensar que arribat el moment s’actuarà amb racionalitat i s’evitarà una situació en què totes les parts implicades hi surtin perdent, inclosa la mateixa UE.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada