Núria Bosch: "Una altra garrotada a les autonomies"

La comissió d’experts creada pel govern espanyol per a la reforma fiscal va presentar el seu informe dijous passat. Els experts consideren que l’autonomia per crear tributs propis de què gaudeixen les autonomies és excessiva. Les raons que apunten és que aquesta autonomia tributària atempta contra la unitat de mercat, és a dir, la lliure circulació de persones, mercaderies o capital, i contra el principi de neutralitat econòmica, segons el qual els tributs autonòmics no poden afectar la fixació de la residència de les persones o la localització d’empreses i capitals dins del territori estatal.

Proposen que les autonomies, abans d’establir nous tributs, hagin de sotmetre’ls a l’aprovació del Consell de Política Fiscal i Financera, òrgan de caràcter consultiu i deliberatiu per tractar els temes relacionats amb l’activitat financera de les comunitats autònomes. El constitueixen els consellers d’Hisenda de totes les autonomies i el govern central, mitjançant el ministre d’Hisenda, que presideix el Consell i que compta amb la meitat de la suma dels vots dels consellers.

Ara bé, el govern espanyol vol anar més lluny que la proposta dels experts, i el ministre Montoro va manifestar el propòsit de suprimir la capacitat de les comunitats autònomes per establir tributs propis. L’alternativa seria que l’Estat creés nous impostos i les autonomies poguessin decidir si els implementen o no. D’aquesta manera, els seus impostos estarien harmonitzats.

Aquesta mesura no deixa de ser una altra garrotada a les comunitats autònomes. Actualment, la seva autonomia tributària ja és molt minsa. Només poden crear tributs sobre fets imposables no gravats per l’Estat, amb la qual cosa es necessita molta imaginació per crear-ne de nous, ja que la tributació estatal és tan àmplia que esgota els possibles objectes gravables. Ho demostra el fet que el 2011 els ingressos d’aquests tributs només representaven l’1,6% del total d’ingressos tributaris autonòmics, que provenen primordialment dels impostos estatals que tenen el rendiment cedit a les comunitats autònomes totalment o parcialment. Cal dir que la proposta del experts també preveu mesures per limitar el poc marge de capacitat normativa que les autonomies tenen sobre alguns d’aquests impostos.

Per tant, amb una recaptació tan minsa, els tributs propis autonòmics poden alterar ben poc la unitat de mercat i, en canvi, poden subministrar uns ingressos addicionals necessaris per a aquelles autonomies que van més ofegades financerament, com és el cas de Catalunya. Precisament Catalunya és la que ha fet més ús d’aquesta capacitat de crear tributs, generant el 28% de la recaptació per tributs propis autonòmics. Entre ells hi ha l’impost sobre grans establiments comercials, l’impost de protecció civil, l’impost sobre estades en establiments turístics i els cànons de l’aigua i de residus.

El govern espanyol presenta aquesta proposta per a la creació de tributs propis autonòmics com un intent d’harmonització en nom de la unitat de mercat i no com una recentralització, que és el que realment suposa. El govern de l’Estat confon harmonització amb uniformitat, que passa a ser un objectiu polític.

L’autonomia fiscal incrementa l’eficiència perquè fa el cost de la despesa més visible per al contribuent. Aquest sap què paga i què rep a canvi. En aquest sentit, pot exercir més control sobre els seus governants i castigar electoralment els governs que gasten d’una manera ineficient. L’autonomia fiscal incrementa la rendició de comptes.

Així mateix, està demostrat empíricament que l’autonomia tributària aconsegueix més disciplina fiscal, i que si els governs subcentrals basen la major part dels seus ingressos en impostos propis, la dimensió del govern és més petita.

Per contrarestar aquests avantatges de l’autonomia tributària a nivell subcentral s’argumenta que l’autonomia pot portar a la competència fiscal entre territoris i a la mobilitat de persones i factors productius, la qual cosa pot generar ineficiències. Però també cal dir que la possibilitat que hi hagi mobilitat limita els increments ineficients d’impostos i de despeses.

Per altra banda, són molts els països que històricament mantenen una gran autonomia fiscal a nivell subcentral amb diferents tipologies d’impostos i pressions fiscals entre els seus territoris. Un clar exemple són els EUA, on els estats poden establir gairebé qualsevol impost que desitgin, cosa que provoca importants diferències fiscals entre ells. A més, dins d’aquests estats hi ha diferències fiscals entre els governs locals. I la mateixa UE, essent una unitat econòmica, manté grans marges d’autonomia tributària entre els seus territoris.

Altra vegada es constata que el govern espanyol no vol acceptar l’essència de la descentralització política i fiscal, que no és sinó el respecte a la diversitat.

Font: ara.cat