Vicent Partal: "Sobre el senyor Girauta"

Que el senyor Girauta estiga nerviós és comprensible. Veu que el temps s'exhaureix, sap que després del referèndum, si guanya el doble sí, ja no hi podrà haver marxa enrere i, per tant, que s'ho juga tot, ell i els seus, a una sola carta: això que en van dir 'ulsterització'. Una ulsterització que ha de ser ràpida, perquè d'ací al 9 de novembre queden només trenta-quatre setmanes, que no és res.

La seua jugada consisteix a mirar de crear un enfrontament violent a Catalunya que justifique l'ús de la força per tal d'aturar el procés des de fora. A nosaltres ens pot semblar més o menys repugnant el plantejament que fa, però ell té tot el dret del món de reclamar-lo. D'aquesta manera, el senyor Girauta solament demana que s'aplique una constitució que indiscutiblement és la vigent en l'estat on encara som i que li dóna la raó. Concretament, en l'article 8, que diu que l'exèrcit ha de garantir la unitat d'Espanya. No seré jo qui li retraga que demane el compliment de la llei. En tot cas, com fa dècades que faig, denunciaré aquesta constitució i les circumstàncies en què va ser redactada i la combatré amb totes les meues forces, amb l'esperança que ben aviat ja no serà la meua.

Considere, en canvi, que és més que discutible que el senyor Girauta acuse l'ANC de colpista i encara més que vulga fer responsables els seus dirigents de la violència que puga haver-hi al Principat, si és que n'hi arriba a haver. Sobretot perquè, com és sabut de sobres, no es pot fer un colp d'estat des de fora de les institucions de l'estat i encara menys sense l'ús d'una força armada regular. El senyor Girauta, evidentment, és lliure de fer interpretacions interessades, cosa que fa, amb clares finalitats propagandístiques; però no vol dir que tinga raó. Això que ell diu que seria un colp d'estat no ho seria en cap cas. Si mai passàs això que ell descriu en tot cas seria una revolució, que és un cosa molt i molt diferent des de qualsevol punt de vista. Per exemple, des d'aquest: mai un colp d'estat no és democràtic, però una revolució ho pot ser.

I acusar Carme Forcadell de tota la violència que es puga produir a Catalunya a mi personalment sí que em sembla totalment fora de lloc. Perquè crec que és portar massa lluny la provocació que, per desgràcia, és un recurs habitual en les tertúlies periodístiques. Si hi ha violència els causants de la violència seran els qui la practiquen i ningú més. I no es pot adjudicar a algú la responsabilitat futura d'una violència que no existeix en el present, si no és fent una trampa més que evident.

Siga com siga, ja que el senyor Girauta diu que cal discutir sobre la proposta de l'ANC i com que assegura que el control dels aeroports, després de la declaració unilateral d'independència, seria un colp d'estat, m'agradaria explicar-li amb una experiència personal com van aquestes coses. Concretament, amb una experiència extreta de la independència de Lituània. Ja ho sé que, en l'estat anímic en què es troba, possiblement no acceptarà ni tan sols d'escoltar el relat dels fets, però jo ho intente i en qualsevol cas potser a algú altre li servirà per a aclarir idees i conceptes.

Lituània va declarar unilateralment la independència l'11 de març de 1990. Gairebé sempre, les independències comencen de manera unilateral. Evidentment, en aquell moment l'URSS va dir immediatament que allò era una declaració il·legal i va usar les tropes soviètiques estacionades a Lituània per a mirar d'evitar que la independència fos efectiva. Això va causar catorze morts en els fets.

El 12 de febrer de 1991 Islàndia va ser el primer país a reconèixer la independència de Lituània, quan encara es trobava sota el control militar soviètic. I, després del colp d'estat de l'agost d'aquell any a l'URSS, els soviètics mateix van reconèixer la independència, que a partir d'aquell moment va deixar, doncs, de ser unilateral. Tanmateix, l'exèrcit soviètic no es retirà de Lituània fins el 31 d'agost de 1993, quan Lituània ja era fins i tot membre de l'ONU. I a Estònia i a Letònia la cosa encara va durar un any més.

Després del colp d'estat, tan aviat com vaig poder, vaig volar de Varsòvia a Vílnius, sense saber què em trobaria a l'aeroport. Les comunicacions havien estat tallades i Lituània es trobava en una situació molt delicada. Quan hi vam aterrar, ens vam trobar que hi havia el KGB soviètic a la pista i vam témer el pitjor, el pitjor per a nosaltres, vull dir. Però sorprenentment no ens van posar cap entrebanc a entrar al país. De manera que vam travessar el vell aeroport de Vílnius ràpidament. La sorpresa va ser que quan es va obrir la porta que donava a l'àrea no restringida als passatgers hi havia una patrulla de la policia lituana que havia instal·lat un segon control de frontera, lituana aquesta vegada. Ens van demanar el passaport i ens van expedir un visat que guarde com a record preuat perquè porta el número 9 --ja que jo era el novè estranger a arribar-hi des que havien instal·lat aquella doble frontera.

Com vaig entrar a Lituània l'agost del 1991, doncs? Com tothom: passant dues fronteres en un sol edifici. La Unió Soviètica mantenia militarment el control de la pista i la torre, però el país ja no el podia controlar. I els lituans, sàviament, van decidir que en comptes de muntar un enfrontament armat, simplement era millor esperar que els soviètics se n'anassen per decisió pròpia, sabent com sabien que una situació de provisionalitat (totes les independències tenen alguna provisionalitat) no podria durar gaire. Van abandonar la pretensió de controlar les pistes en canvi de posar-se a les portes perquè aquella era la manera més fàcil i sensata de demostrar a tothom qui hi arribava que el país el controlaven ells i no la Unió Soviètica. I que en tot cas allò de la pista era l'anècdota.

Ignore si el senyor Girauta ha estat mai a Vílnius, però si hi ha estat deu haver notat que ara no queda ni rastre del KGB, ni és necessària, evidentment, la segona frontera. El colp d'estat va fracassar i la revolució va triomfar, entre més coses perquè a Europa avui és massa difícil de mantenir, com ell voldria, un país obligat a ser allò que no vol. I, alerta!, també perquè sempre, sempre, després de la proclamació d'una independència les lleis de l'estat anterior passen a ser ràpidament paper mullat, mullat per la força dels fets i la 'realpolitik'.

Lamente si l'explicació ha estat massa llarga, però només pretenia aclarir que, després de la independència, anant molt malament i si Espanya es nega a reconèixer-la, la república catalana es trobarà obligada a establir provisionalment aquesta mena de controls als aeroports, aquesta doble frontera que ni l'URSS, segona potència nuclear mundial, no va ser capaç d'evitar en allò que deia que era encara el seu territori. I això no pas per provocar violència sinó precisament per a evitar-la. Quan esdevens un estat has d'actuar com un estat i un estat controla qui accedeix al seu territori, però això no és incompatible amb una certa astúcia que evite enfrontaments innecessaris, sobretot quan saps, com nosaltres sabrem, que tot és ja només qüestió de temps.

Font: VilaWeb