Josep Ramoneda: "Parlar per parlar"

“No parlar és de burros”, ha dit Miquel Roca, en un excés verbal impropi de la seva proverbial contenció. Era la setmana de la santificació d’Adolfo Suárez. Roca, que va esmerçar tantes hores en els telers que van teixir les tovalles del nou règim -que es van posar sobre les del franquisme, plenes de forats, de llànties i de sang-, volia aprofitar el clima sentimental del moment per fer una crida perquè es trenqui el mur d’incomunicació entre govern espanyol i Generalitat. Roca té raó: tard o d’hora s’haurà de parlar, com més aviat millor.

Ara bé, parlar de què? Quan sento apel·lacions al diàleg sense concretar, especialment des del món econòmic, tinc la sensació que el que es demana és simular algun canvi perquè res canviï. Parlar requereix tres condicions: el reconeixement de l’altre com a interlocutor (és a dir, com a subjecte polític), uns protocols bàsics de comunicació (que cadascú sigui capaç d’entendre el que diu l’altre, sense negacions prèvies del tipus “el dret a decidir no existeix”), i una voluntat política d’arribar a acords. Si aquestes condicions no es donen, de què s’ha de parlar? De la rendició? És l’oferta de diàleg que fa el govern espanyol: senyor Mas, rectifiqui i després parlarem.

Ara mateix hi ha una cosa a parlar: com fer el referèndum. Després, en funció del resultat, tot es donarà d’escreix. És el que va fer el president Suárez. Es va saltar tots els obstacles legals fins a fer les eleccions del 77. I amb les relacions de forces quantificades va començar a negociar fins a arribar a la Constitució. Aquest podria ser perfectament el model a seguir. La diferència és que Suárez tenia clar que no es podia construir el futur sense votar abans, i ara, en canvi, es nega a Catalunya el dret dels seus ciutadans a expressar el que volen, cosa que permetria saber què cal negociar després. S’ha de parlar del referèndum. Però el govern espanyol ja ha dit que no, posant la legalitat com a gàbia de ferro i buscant que els tribunals decideixin per ell, és a dir, negant que la qüestió és política i només es pot resoldre políticament. Així, què? Parlar per parlar?

Font: ara.cat