A hores d'ara, ningú sap quin és el text que finalment s'aprovarà. I fins que no s'aprovi, la posició de l'ANC és la que es fixa en el Full de Ruta vigent, aprovat el març de l'any passat a Girona.
Ben llegit, de dalt a baix i sense treure res de context, resulta un document clar, entenedor, que feia falta. Preveu els escenaris que poden produir-se d'ara en endavant i proposa què fer en cadascun d'aquests escenaris. No hi ha res que no sigui d'una lògica aplastant, que no s'hagi produït abans en altres processos semblants i que no segueixi procediments d'allò més democràtics. I és impossible no trobar, contínuament, referències al caràcter democràtic, pacífic i majoritari de tot allò que es proposa fer per aconseguir que el procés no s'aturi.
A aquestes altures de la història, ningú pot estranyar-se que un document així aixequi la polseguera que estem veient aquesta setmana. Potser encara ens podem sorprendre perquè diaris com El País, fins fa quatre dies el diari del "progres" i dels esquerranosos espanyols, sembli el capdavanter dels qui demanen la il•legalització de l'ANC, però potser ni això ens sorprèn quan veiem el principal partit de l'esquerra (?) espanyola fent més o menys el mateix que el partit del govern, representant de la dreta més rància.
Potser els ponents del Full de Ruta ja n'eren conscients quan varen redactar la ponència que coneixem. Potser buscaven que els dirigents espanyols, d'una i altra banda, continuessin pel camí que porten i que tants nous independentistes estan generant. Però ho dubto. Em costa creure que algú pugui preveure reaccions tant poc sòlides i primàries en responsables polítics d'un Estat de la Unió Europea, per molt que estigui en hores baixes.
En tot cas, estem arribant a un punt interessant. Si seguim així, ben aviat caurà la falsa careta democràtica que els hereus del franquisme es varen posar fa poc més de 35 anys i serà evident que el que està en joc és, senzillament, el manteniment del poder que uns quants –amb noms i cognoms fàcilment identificables-- han mantingut durant segles. Per mantenir-lo, potser han acceptat compartir-lo amb una casta selecta d'alts funcionaris i han organitzat cops d'estat i guerres quan els ha convingut, però no l'han cedit mai, ni en els escassos períodes democràtics que han hagut de tolerar.
En aquest context i amb la data de la consulta cada cop més a prop, cal un document que ens expliqui els camins --les vies, com diu el Full de Ruta del que parlem-- que hem de seguir segons vagin les coses. I cal preveure el que molts ens temem, que haguem de fer la consulta en un clima de total oposició dels aparells de l'Estat espanyol o que haguem de seguir camins més propis d'Estats totalitaris, dels que no existeixen a la Unió Europea...o que semblava que no existien.
La ponència de la que parlem contempla que, en qualsevol escenari i sempre que la majoria dels ciutadans catalans així ho hagi manifestat, haurem de procedir a una Declaració d'independència. No s'arriba a construir un Estat propi sense fer aquest pas. Per sort, al món tenim tots els precedents que ens cal per saber què hem de fer en cada cas per aconseguir el reconeixement internacional del nou Estat. I sempre ha calgut fer una Declaració d'independència, pactada, tolerada, ignorada o rebutjada per l'Estat matriu.
Serà el dia de Sant Jordi de 2015, abans o després? Tot dependrà de molts factors que hi incidiran i que, a hores d'ara, són poc visibles o molt variables. Si tenim consulta el 9 de novembre, potser haurem de necessitar un cert temps per arribar a una secessió negociada, l'opció més desitjable per a quasi tothom (Catalunya, la Unió Europea i potser alguns polítics espanyols que no s'atreveixen ni a exposar-ho). Si no tenim consulta, potser haurem d'accelerar la Declaració d'independència i en un clima menys favorable... però amb més urgències de tota mena.
Quan sentim polítics i periodistes que semblen desencaixats i a punt de demanar el foc etern per la gent d'una associació que, si ha demostrat alguna cosa és com s'ha de regenerar la política, caldria fer-los una pregunta ben simple: si volen impedir tots aquests mals quasi apocalíptics, per què no ajuden a posar les urnes i facilitar que el poble s'expressi democràticament?
Si no ho fan és per por, per por a perdre els seus privilegis i per allargar una mica més allò que porten fent des de fa segles, per seguir vivint de l'explotació dels altres, dels seus mateixos conciutadans! Varen saber sobreviure a la famosa transició espanyola i volen impedir la revolta democràtica dels catalans perquè saben que després, més d'hora que tard, aquesta revolta democràtica s'anirà produint a moltes altres parts del que consideren el seu territorio nacional.
Com que ho saben, anem amb compte amb la seva capacitat de reacció i de defensa, però no defallim ni ens fem enrere. Hem iniciat un camí sense retorn i l'Assemblea ens ha definit el pla d'etapes d'aquest camí. Un camí que té dues vies i, per l'una o l'altra, ens porta fins la independència. Només depèn de tots i cadascun de nosaltres.
Font: tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada