Veure el sàdic somriure de Montoro quan parla d’humiliar els governants catalans amb la seva paternal tutela o la salivera que vessa quan descriu com se’ls manlleva allò que sap que és seu. Veure com el corredor mediterrani es desvia per Madrid sense que de res serveixin la lògica del mercat ni les demandes de comunitats no-rebels. Veure com, una rere l’altra, passen per l’adreçador d’un desprestigiat i partidista Constitucional les lleis que emanen de la democràtica sobirania del Parlament de Catalunya, i ho fan a una escandalosa velocitat mentre s’eternitzen recursos que no interessen al poder espanyol. Veure com el català assoleix la categoria de complement, en el millor dels casos, o de molèstia innecessària, en els altres. Veure com t’amenacen d’espanyolitzar-te amb toreros ensangonats i capellans de televisions que trafiquen amb odi... Quan veus tot això i tens una mínima consciència, saps que perilla allò que ets i han estat els teus i entens que col·lectivament queda poc o res a perdre. Pens que ho vaig sentir de boca de Federica Montseny, que són aquells que no tenen res a perdre els que fan possible les revolucions, que més o menys és el mateix que resumí Vicent Andrés Estellés en la icònica frase “perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Amb un enunciat o un altre, el sentit és clar i explica molt del que aquests dies passa: com a poble, Catalunya té poc a perdre perquè ha quedat clar que quedar a Espanya serà perdre-ho tot. Al poder espanyol li queda fer sentir que, a més de perdre col·lectivament, pot perdre personalment cada un dels compromesos amb el referèndum. És a dir, els queda molt poc perquè serà molt difícil acollonir tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada