Em sembla que va passar la primera vegada que vaig anar a Arenys de Mar. Encara tenien la riera i quan plovia baixaven els ‘bots’. Al Maresme, un bot és un colp d’aigua que crea una mena de paret vertical, que arriba de sobte i que és capaç d’arrossegar qualsevol cosa que trobe. Espriu explica el fenomen en un dels seus poemes més coneguts (‘quan la desbocada força dels cavalls / de l’aiguat de sobte baixa pels rials’), però jo no n’havia vist mai cap. I em va impressionar. Va baixar un bot i es va endur, efectivament, tot el que tenia al davant.
Aquest cap de setmana he recordat aquella imatge, veient els estudiants eixir de la vella facultat central de la Universitat de Barcelona amb les mans plenes de butlletes, escoltant els crits de la plaça de Sant Jaume quan han començat a ploure butlletes del cel, sentint els espectadors de Montilivi junts, fossen de l’equip que fossen, brandant butlletes a les mans i afirmant que votaríem, escoltant els aplaudiments efusius en una homilia a Montserrat que demanava que parlassen les butlletes, mirant la Paeria de Lleida empaperada d’humils cartells ciclostilats i butlletes, i sentint els crits davant l’Ajuntament de Mataró reclamant les butlletes i el repic de claus enmig del concert dels Manel, mirant com la Ràpita aplaudia Lluís Salvadó i els altres detinguts, mentre circulaven les butlletes de mà en mà.
Si cada dia és una batalla, ahir en vam guanyar una de molt important. Han passat vint-i-quatre hores. Només manquen sis dies. I la ‘brigada del Piolín’ s’ha dedicat a mirar de tapar amb lones el seu ridícul vaixell, demostrant-nos que fins i tot ells es moren de vergonya. Han continuat, això sí, acusant gent, ara Botran i els dos Jordis, i han continuat intentant negar les evidències. Tornen a dir que no votarem, com si les paraules poguessen ser un sortilegi per a evitar la realitat.
Però hi ha el bot. Aquest bot imparable que he vist al carrer en les cares de la gent. Un bot que s’expressa en els somriures del país, que se sent fort, preparat i decidit, profundament alliberat. Perquè els hem perdut el respecte. Perquè ens passem les butlletes rient, davant la seua cara, com si fossen aquella rosa de paper que cantava l’Estellés. I perquè, fent-ho, avancem sense aturador, pas a pas, un dia més, un tram de camí més.
Per això supose que molts, aquest cap de setmana, heu sentit això que he sentit jo: aquesta remor que creix des de dins i ens diu que no únicament guanyarem sinó que diumenge, tots plegats, des dels carrers i les places de tot el Principat, serem el bot ferotge que ferirà per sempre més el règim putrefacte del 78. I que ho farem amb la desbocada força dels cavalls…
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada