El conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya rep VilaWeb mentre el rellotge li marca la pròxima cita, un sopar amb empresaris europeus. Fa el repàs del dia i recapitula les cinc o sis entrevistes que ha fet a diversos mitjans, en italià, en francès, en anglès. Les repassa mentalment i es descuida, justament, de la que ha concedit al Times anglès. Raül Romeva corre des de fa mesos una marató diària de contactes diplomàtics i periodístics que l’obliga a multiplicar-se. El cop d’estat de dimecres l’ha forçat a fer més hores extraordinàries en tots els fronts.
—La primera pregunta és obligatòria. Fa quaranta-vuit hores la Guàrdia Civil va entrar en aquest departament i va detenir una persona que exercia una responsabilitat tècnica. Com ho vau viure?
—Personalment, amb una profunda indignació. Estic molt indignitat per la impunitat amb què es vulneren principis molt bàsics, però també perquè es vulgui amagar l’essència de tot això que passa. Vivim en un estat d’actituds i lògiques franquistes o postfranquistes. Van agafar un tècnic d’aquest departament que feia la seva feina. Però el responsable polític sóc jo. El responsable, en tot cas, seria jo. Què és això d’anar intimidant la gent?
—A mesura que passen les hores va augmentant el nombre de pronunciaments i declaracions de preocupació per tot això que passa. Us sorprèn?
—No. Em sorprèn que les coses que fins ara ens deien en privat ara ja s’expressin en públic. Això demostra bé que el govern espanyol no era conscient de l’abast del problema que havia creat. Aquest matí, a la conferència de premsa de la Comissió Europea, el portaveu ha hagut d’escoltar dotze preguntes de periodistes d’estats diferents sobre la situació de Catalunya. Avui, dos dels principals diaris alemanys, que estan en plena campanya de les eleccions de diumenge, han dedicat la portada a Catalunya. Potser el govern espanyol se’n sorprèn, però nosaltres no.
—Hi ha sorpresa?
—Espanya és coneguda a Europa, ja saben com les gasten. Hi ha molta preocupació, sobretot pel que hi ha en joc. Tothom ens pregunta si això pot acabar essent un conflicte violent. I aquest és un terreny en què nosaltres ens movem molt fàcilment perquè tothom ha vist durant sis anys seguits com és el nostre país, que no hi ha hagut mai ni un sol incident en les manifestacions més grans que s’han fet a Europa durant dècades. Els interlocutors ho saben i això empeny l’estat espanyol a un terreny difícil.
—La violència és la preocupació principal que us arriba?
—Sí. Molt més que no el referèndum. Respecte del referèndum, vull destacar que hi ha estats als quals els pot agradar més o menys, incomodar més o menys. Però encara ningú no ha dit que no es pugui fer. I això ho hauríem de valorar. Que fem un referèndum ningú no ho viu amb preocupació. Preocupa que la resposta espanyola degeneri en violència.
—Quina és la pregunta que us han repetit més aquests dies els vostres interlocutors estrangers?
—Què creus que farà l’estat espanyol per a aturar el referèndum?
—Directament?
—Així.
—I què hi responeu?
—Que jo no ho sé, és clar! Però immediatament explico que precisament aquesta reacció que preocupa als interlocutors internacionals ens convenç més encara que no tenim cap alternativa. Si arran de la convocatòria d’un referèndum l’estat espanyol respon detenint càrrecs públics, violant la correspondència, amenaçant mitjans de comunicació, tancant webs, aplicant l’article 155 sense tenir la valentia de proposar-lo al seu parlament…, què volen que hi fem nosaltres? D’això jo no en diria pas un estat seductor. És tot el contrari. És la prova fefaent de la involució de les llibertats. I això ho entén tothom. I per això hi ha gent que surt al carrer a València, a Madrid, a Bilbao, a Granada i a tants llocs: el problema no és la independència sinó el manteniment de la democràcia i els drets democràtics.
—Diríeu que això que ha passat aquesta setmana ha canviat res en el terreny de les cancelleries o de l’opinió pública internacional?
—I tant!
—Però encara hi ha poques reaccions, vista la gravetat dels fets.
—La batalla del relat és molt important de guanyar. Aquests dies hem multiplicat els contactes i sempre hem parlat d’estat d’excepció. Amb tothom i pertot arreu. Perquè és fàcil de demostrar: en una democràcia mai no et persegueixen per l’opció política que defenses. No et violen la correspondència, per posar un exemple flagrant, només perquè creuen que ets independentista… Això ho entén tothom. És massa visible.
—Si, però Europa no hi intervé. Què més hauria de passar?
—Entenc perfectament el neguit de la gent, però s’ha d’entendre que és precisament aquest neguit el que nosaltres traslladem a l’àmbit diplomàtic. Mai no hem demanat res a ningú, cap posicionament, sobre la independència. Però ara cridem l’atenció sobre un problema de salut democràtica europeu. Atenció sobre els riscos actuals per a la democràcia europea d’això que fa Espanya!
—Com es fa, això? La gent que ara mateix hi ha a l’Arc de Triomf donant suport als detinguts pot estar segura que la seua veu arribarà a tots els governs del món?
—Aquesta és la nostra feina i això és el que fem per tantes vies com ens és possible. No ens enganyem: Espanya té molt poder, però ni de bon tros no el té tot. Nosaltres fem una feina constant d’informar per mitjà de notes de situació, dels contactes amb cònsols i ambaixadors, també a través dels mitjans. O de les comunitats catalanes de l’exterior. O de professionals catalans importants que tenen portes obertes amb els governs dels països on viuen. Espanya té una diplomàcia imperial del segle XVIII i nosaltres fem servir ciutadans del segle XXI.
—Crida l’atenció que de moment les reaccions més potents siguen als parlaments: a Estònia, Dinamarca, al Regne Unit. Com ho expliqueu?
—És normal. Els parlamentaris tenen més llibertat per a opinar que els ministres. Tenen un marge d’actuació que l’estat no té. Els estats per sistema defensen l’status quo i només canvien d’opinió davant els fets consumats. En aquest cas, jo crec que la preocupació dels diputats expressa un estat d’ànim més general que ells poden fer públic sense causar gaires problemes al seu país.
—Aquestes mostres de preocupació públiques…
—De privades n’hi ha moltes més encara!
—M’ho imagine. Però aquestes mostres públiques poden criticar o no, depèn del cas, l’actuació del Parlament de Catalunya o el govern, però totes condemnen l’actitud del govern de Rajoy? Per quina raó creieu que Espanya s’arrisca tant fent una cosa que li pot passar una factura enorme?
—No interpreten adequadament la realitat. No entenen què passa a Catalunya, això és evident. Ara, sí que és cert que corren un gran risc perquè internacionalment és evident que el seu relat ja no convenç.
—El relat és important o ho són els fets?
—El relat és fonamental, en qualsevol cas. Aquí hi ha una de les grans fortaleses catalanes. El país ha demostrat de sobres que és pacífic i la nostra actuació com a govern s’ha basat sempre en el manteniment d’un alt nivell de credibilitat i previsibilitat en les actuacions. Nosaltres no demanem ajuda als altres països. Els expliquem què farem i ho fem. Això és molt apreciat, especialment quan t’ho comparen amb l’actitud espanyola. Ells fa anys que diuen que no farem el pas, que tot és un muntatge, que ens esmicolarem, que no trobarem el camí. I què vols que pensi la gent quan veu que aquest govern fa allò que diu?
—Per això la reacció al cop d’estat és mantenir el referèndum el dia 1 d’octubre i no tocar res?
—Per això, sí. Nosaltres hem de ser creïbles i com que som creïbles i clars som respectats. Aquesta setmana s’ha fet palès: el govern espanyol s’ha trobat forçat a demostrar que allò que explicava no era veritat o era molt equivocat i el govern català, en canvi, ha fet allò que fa temps que explicava a tots els altres governs que faria.
—Això vol dir, doncs, que la batalla pel relat es va guanyant?
—Us puc dir que aquesta setmana han canviat moltes coses, moltes…
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada