El pronòstic dels estrategs del PP és que el moviment sobiranista es desinflarà a partir de la suma de la pressió intensa de Madrid i el previsible retrocés electoral de CiU, un marc al qual també afegeixen la ruptura entre Unió i Convergència i -no siguem ingenus- l’aparició de noves notícies escandaloses -reals o fabricades- que afebleixin els lideratges polítics del sobiranisme. Ja sabem que els casos de corrupció no afecten gens l’espanyolisme del PP i del PSOE però serveixen, en canvi, per assegurar que tot el catalanisme/sobiranisme està podrit.
L’estratègia de Madrid parteix d’una previsió: una societat com la catalana, acostumada a un nivell de benestar determinat, no aguantarà l’estrebada i acabarà frenant quan les coses es compliquin materialment (encara més) per a cada ciutadà. És com si, a la vista de l’enorme inquietud que va imperar a Espanya entre el 1975 i el 1978, algú hagués suggerit que no pagava la pena caminar cap a la democràcia. De fet, els nostàlgics del franquisme deien això i deien coses pitjors. Però, llavors, els gestors de la transició i les elits que els acompanyaven feien crides constants a la confiança.
Ningú no sap com i de quina manera la societat catalana acabarà reaccionant davant l’estratègia de desgast adoptada per Madrid. Però sí que sabem -i aquí és on fallen les anàlisis fetes des de fora de Catalunya- tres coses destacables: el nou moviment sobiranista funciona de baix cap a dalt, hi pesen molt les noves generacions alliberades de les pors de la transició, i parteix de la constatació empírica i racional dels greuges amb Catalunya que, a més, l’estratègia del Govern Rajoy confirma diàriament.
Madrid ofega, però el repte principal del sobiranisme és avançar cap a la difícil consulta fent servir vells partits que formen part d’un món infantat per les claudicacions.
Font: francescmarcalvaro.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada