Josep M. Torrent: "Bufetada a Duran"

"Tot el que proposa el líder d’Unió requereix un acord amb els dos grans partits d’Espanya, PP i PSOE"

El líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, és un personatge que acostuma a no deixar indiferent al seu interlocutor. O cau bé, o cau malament. El seu perfil socialcristià i de centre dreta, ben connectat amb l’empresariat i les classes dirigents d’aquí i d’allà, poc sospitós de vel•leïtats independentistes i –important—contrapès de Convergència dins de la Federació l’han fet atractiu entre sectors allunyats del que representa Artur Mas. Els mateixos atributs, i la traça per estar sempre un pas endavant, endarrere, a la dreta o a l’esquerra del que diuen els convergents, l’han convertit en un personatge incòmode pels independentistes i per una part important de CDC.

Sigui com sigui, ningú li pot negar a Duran el mèrit d’haver sabut mantenir en primera línia política un partit, Unió, que des de fa 35 anys comparteix cartell electoral amb CDC formant CiU, i que si es presentés en solitari a unes eleccions tothom dóna per fet que no obtindria uns bons resultats. El camí en comú entre Convergència i Unió solament ha tingut discrepàncies ideològiques de fons quan s’han hagut de posicionar en temàtiques que afecten la consciència, com l’avortament. La resta de picabaralles han estat cosmètiques.

La discrepància més important que, ara mateix, enfronta Duran i Mas és sobre l’abast de la consulta sobiranista pel Dret a Decidir. El líder d’Unió no creu que la millor solució per a Catalunya sigui la independència i per això no accepta una pregunta que s’hagi de respondre amb un “si” o un “no”. Seria injust titllar Duran d’espanyolista (tothom té dret a pensar i a fer el que vulgui sempre que ho faci per les vies democràtiques). Ell és un catalanista que dirigeix un partit que porta en el seu ADN l’esperit confederalista i que pensa que la independència no és la millor solució per Catalunya. Per això ha proposat la coneguda com Tercera Via: pacte fiscal (concert econòmic) i gestió de les infrastructures per part de la Generalitat; sobirania cultural, lingüística i de model educatiu; presència institucional de Catalunya en organismes internacionals; i suport a una reforma de la Constitució que incorpori el dret a decidir. En el fons, és una fórmula enriquida i adaptada als nostres temps del peix al cove de Jordi Pujol.

Tot el que proposa el líder d’Unió requereix un acord amb els dos grans partits d’Espanya, PP i PSOE. La reforma de la Constitució o la utilització de l’article 150.2 que permet cedir competències de l’Estat a les autonomies necessita el consens de socialistes i populars. Ara per ara, no sembla que aquest consens sigui possible. D’entrada, els gestos del govern central amb Catalunya són d’una certa hostilitat. Els problemes de protocol a l’acte de Foment del Treball, el boicot a la participació del president Mas al I Fòrum Econòmic del Mediterrani, la Llei Wert que dispara directament contra la immersió lingüística o les declaracions del màxim responsable de la diplomàcia espanyola, José Manuel García Margallo, afirmant que el nacionalisme es cura llegint i viatjant demostren que, per ara, la Tercera Via no està damunt la taula de treball del president espanyol, Mariano Rajoy.

Dels punts que reclama Duran el PP no en vol saber res i els socialistes es limiten a la tan comentada reforma constitucional en clau federal que encara no se sap que vol dir. Ni Rajoy, ni Rubalcaba volen agafar la corda llançada per Duran per evitar que el vaixell Catalunya deixi el port d’Espanya i salpi cap a Ítaca --segons la versió sobiranista-- o s’endinsi cap a la tempesta --segons la unionista--. L’Estat comença a actuar com una maquinària que no accepta cap modificació del status actual. No vol canviar l’encaix de Catalunya dins Espanya; no vol acceptar que a aquest país se’l tracti econòmicament i fiscalment de forma més justa; no vol respectar la política lingüística de la Generalitat i intenten dinamitar-la... Monolitisme en estat pur.

Quina sortida els queda als defensors de la Tercera Via? Només hi ha dues sortides, abaixar el cap, claudicar i seguir com fins ara (o pitjor), o engruixir les files dels que volen que aquest país tingui una veu pròpia. Duran, l’abanderat de la via pactista, ja ha donat un pas: “Si el poble de Catalunya vol la independència posaré el meu capital polític a disposició del país”. I és que l’Estat, sense voler-ho, s’està convertint en un autèntic creador de sobiranistes.

Font: elSingularDigital