“Independitzar-se del fanatisme no és de fanàtics”A hores d’ara, allò que anomenem potser pomposament el conflicte Catalunya-Espanya passa per una fase més aviat grotesca, que només fa que engrandir les diferències entre un i d’altre país. Tot allò que a grans trets podem identificar com unionisme té més aviat a veure amb actituds excloents i perdonavides que no amb un altre conjunt d’opcions democràtiques, que raonablement podrien empatar amb les raons de l’independentisme.
No dubto que hi hagi un independentisme exagerat i radical, també bavós i mossegador, però a dia d’avui aquest independentisme és residual —quatre pintades de matinada, quatre jovenots—, mentre que per altra banda l’unionisme està sent dominat, en el seu centre, per les actituds radicals i exagerades, que fan molt poc bé per a la seva causa i engrandeixen encara més la fissura que podria assentar allò que en diem diàleg. Un diàleg que acabarà sent necessari un dia o l’altre, perquè sense negociació serà també impossible una eventual sortida ordenada de l’estat espanyol.
El passat dia 12 es va veure la força d’aquest unionisme: va fracassar descaradament, però en lloc d’admetre-ho i qüestionar què s’ha fet malament, continuen traient pit i pintant escenaris d’apocalipsi sobiranista, dins els quals se senten salvadors i legitimats per les lleis.
L’unionisme té un problema no només de xifres —a les enquestes, al Parlament, a les places…— sinó també un problema de lideratge i d’actitud, de tarannà i de la més banal intel•ligència política. A dia d’avui, l’unionisme ja necessita una mescla de Lincoln i Sri Aurobindo, de Kennedy i Son Goku —és a dir, fermesa i grandesa de mires, voluntat de perdó, replantejament del model i de la història d’aquest model d’exclusió espanyolista que té 500 anys…—, però tot el que es treu de la màniga són fantasmes i paraulotes feréstegues, amenaces i discursos irracionals i pujats de decibels, que acaben dient que tot plegat és ‘impossible’, quan resulta que res hi ha més possible ni probable dins la història de tots els cinc continents que l’aparició de nous estats per una o d’altra raó. Potser no hi ha ‘impossible’ més factible que aquest en el llarg llistat absurd de coses impossibles…
Si fossin mínimament intel•ligents, políticament parlant, s’adonarien que en primer lloc l’amenaça per a la unitat d’Espanya no és el president Mas ni tan sols Oriol Junqueras ni qualsevol líder parlamentari sobiranista… Els principals obstacles per a la reconciliació dels pobles català i espanyol són Aznar, els ministres Margallo i Wert, Rosa Díez, barons socialistes com Belloch o Bono, el popular Monago etc. I tots els que des de l’esquerra unionista —també catalana: PSC— callen més que parlen, atien més que corregeixen, tiren sal a les ferides més que buscar una cura sentimental.
Els senyorets de Ciutadans amb els seus vestits de fil resplendent i la seva retòrica de fill de Guàrdia Civil també dinamiten més que no pas sedueixen, sobretot ara que el debat està en el centre polític, allà on només pot entrar-s’hi amb moderació i maneres refinades. Jo conec molta gent que fins fa dos o tres anys eren unionistes —PSC genètic—, i que han desertat ara que han vist que els seus líders són companys de consignes d’aquesta mena de trinxeraires; o passerells que no saben liderar ni a la taula de casa: ¿com no haurien ara de decantar-se cap al sobiranisme ERC o d’Iniciativa, quan a l’altra banda es troben amb aquests companys de viatge? (Convergència remuntarà en les enquestes quan comenci a mostrar uns pressupostos a l’alça: bastarà obrir dues sales d’urgències i aprimar dues aules i la bona gent preocupada tornarà a obrir els ulls: recordaran tot d’una que els convergents no són un plegat de neoliberals a sou de les multinacionals, sinó que ells mateixos crearen els serveis que després no els ha quedat més remei que reduir.)
Polítics unionistes que no han sabut mai fer política en temps normals —tot eren cops de colze i mentidetes demagògiques—: ¿com volen ara ser els líders d’unes propostes que demanen grandesa de mires i un refinadíssim tacte polític? El sobiranisme no només apel•la a un principi democràtic i liberal indefugible sinó que l’acompanya un tarannà que lliga més amb el fons sentimental del país, amb la tradició de moderació i temprança que caracteritza un poble que està cansat de deixar-se enganyar per pillets de pa sucat amb oli, de sentir-se poc reconegut i a sobre mossegat en allò que té de més vertebral: la llengua i la cultura.
Si l’unionisme no comença a fer net i a moderar-se —i a treure’s de sobre les puces amb esvàstica o ocellot franquista— és impossible que aturi l’independentisme, per molt que pugui retardar el procés suspenent l’autonomia (hipòtesi que portem avançant des d’aquesta tribuna des de fa més d’un any), o impressionant la ciutadania amb demostracions d’ofec econòmic o boicots europeistes.
El ball de bastons que podem esperar serà digne de veure —2014: any sense consulta, i sense Generalitat; la suspendran amb nota baixa: insisteixo—. Tot això ja està anunciat en l’acidesa d’algunes salives, en la qualitat del planxat d’algunes americanes o amb el menyspreu cap al president Companys i el seu assassinat.
Independitzar-se del fanatisme no és de fanàtics: se’n diu salut democràtica. Caminem cap a una democràcia de millor qualitat.
Font: elSingularDigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada