Víctor Alexandre: "El full de ruta de Catalunya"

"Hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics"

No és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d’això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l’Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l’Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d’autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l’Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Més enllà d’això, però, la raó principal per la qual la ‘solució’ d’un referèndum a tot l’Estat tampoc no agrada al govern espanyol, ni tampoc al Partit Socialista, és perquè saben que el món sencer estaria pendent del resultat a Catalunya. El resultat a Espanya no tindria cap interès per a ningú. En altres paraules: si els catalans votaven majoritàriament SÍ a la independència, els vots negatius dels espanyols, per més que sumessin, no tindrien cap força ni significació i l’Estat hauria caigut en la seva pròpia trampa.

“Aleshores què?”, pensarà algú. Doncs hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l’article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Totes les constitucions dels estats que l’han subscrit hi estan subordinades. Espanya també. Això significa que si Espanya és veritablement un Estat democràtic no pot impedir que una nació com Catalunya s’expressi per mitjà de les urnes. Només els règims totalitaris criminalitzen les urnes, que és justament el que ara està fent Espanya. D’acord amb això –i malgrat que menteix en dir que la seva Constitució no permet fer referèndums consultius– Espanya persistirà en la criminalització del dret a decidir i, a l’inrevés del que ha fet el govern britànic, no permetrà l’exercici del vot. Arribats aquí, doncs, Catalunya ha de poder votar d’acord amb la llei catalana o anar directament a unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions que hauran de ser el més immediates possible.

Un cop ens situem en aquest marc, no hi ha dubte que l’actual ventall parlamentari experimentarà canvis. És ben segur. Però en cap cas minvarà el vot independentista. Al contrari. L’independentisme no sols mantindrà la seva majoria absoluta, sinó que augmentarà, mentre que l’espanyolisme minvarà. I, si bé és cert que Ciudadanos pujarà una mica, serà pura anècdota, atès que ho farà a costa del Partit Popular i del Partit Socialista. És a dir, que, globalment, el bloc nacionalista espanyol s’encongirà. Pel que fa a la minva que les enquestes prediuen a Convergència, sembla força versemblant amb ulls del present. Però quan arribin les eleccions és obvi que hauran passat moltíssimes coses i que l’escenari no serà el mateix. Encara no hem vist res dels extrems a què pot arribar l’absolutisme espanyol. Arribaran fins i tot a criminalitzar els seus propis demòcrates, és a dir, tots aquells espanyols favorables al lliure albir de Catalunya. I quan comenci l’autèntica ofensiva –cosa que s’esdevindrà tan bon punt fixem la data de la consulta– tindrà una gran repercussió a les urnes el paper que jugui Convergència en el procés. Si l’actitud del president Mas davant d’aquest panorama és de fermesa absoluta, si s’allibera del llast suïcida que suposa Duran i Lleida i si el partit agafa el bou per les banyes i parla diàfanament d’independència, d’Estat independent, com fa Alex Salmond, els vots malfiats que li van fugir en les eleccions anteriors poden tornar. En la Catalunya d’avui, l’ambigüitat ha deixat de ser políticament rendible. Ara toca fermesa, i després de les eleccions serà el moment que la majoria parlamentària, en rigorós compliment del programa presentat a les eleccions, proclami la independència de Catalunya.

Queda, com deia, l’estadi de la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l’autonomia. És una mesura que els membres de l’executiu espanyol poden prendre, certament. Són fills de la ‘cerrazón’ i ja fa temps que ‘se lo pide el cuerpo’. Creuen –santa innocència– que això acabaria amb el procés català. Morta la cuca, mort el verí. Que ho provin. Jo, però, m’ho pensaria dues vegades, ja que és una arma de doble tall. Destituir un president democràticament escollit i emmanillar un poble de la Unió Europea, acusant-lo del delicte de voler votar, tindrà conseqüències molt greus per a Espanya en l’esfera internacional i cohesionarà encara més la societat catalana en favor de la independència. La independència de Catalunya és un fet irreversible, però Espanya no ho pot assumir. No ho assumirà ni tan sols quan ja hagin passat molts anys de la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides.

Font: elSingularDigital