Crònica de la jornada al barri del Carmel

Dissabte, 5 d'octubre. Lloc? Plaça Pastrana, al Carmel.

Plaça difícil, de la que ens hem sortit com hem pogut. Només arribar a lloc, descobrim que els comerciants del barri aquell dia també feien una mena de "botiga al carrer", de manera que, prudentment, ens hem instal·lat en un racó, prou visibles per a qui ens volgués veure, però prou separats per no interferir amb els comerciants... però malgrat això, la rebuda dels organitzadors ha estat venir a comprovar si teníem el permís per poder estar allà. Quan, cap a les onze, ha passat la regidora del districte, felicitant-nos i animant-nos pel que estem fent, un dels membres de la comissió de comerciants ha posat una tanca de l'ajuntament i cinta per aïllar-nos i que la gent no pogués venir allà on estàvem (impedint, a més, l'accés a l'ascensor del metro).

Després d'unes trucades de telèfon amb els companys d'Horta, han vingut a veure què passava, donant-nos una sorpresa molt agradable: els acompanyava la Carme Forcadell, que ha pogut veure de primera ma què estava succeint, i amb qui hem estat xerrant una estona molt amigablement.

Finalment, com que posar la tanca no funcionava, ens han volgut amagar posant-nos just al davant un tendal buit, que la canalla ha fet servir de porteria per jugar a futbol, ignorants de l'odi i de la intransigència que havien instal·lat allò allà. El tendal, a més, només a servir per a que la nostra estelada volés obstinadament un metre més amunt, després que l'haguem posat al damunt d'una barana.

Ens hem trobat de front la societat unionista i uniformista, que ens ha volgut aïllar bordament; ha volgut ofegar el nostre missatge d'il·lusió amb amenaces, brams de "Viva España" i el nou de "No nos engañan, Cataluña es España", com si preparessin el que serà el proper 12 d'octubre. Membres d'una societat que, davant de la caiguda dels ideals de l'esquerra (o al menys, gràcies al mal exemple ofert per l'esquerra local), es llencen a la irracionalitat feixista perquè és l'únic lloc on poden escoltar allò que volen sentir; per pervers i mentider que sigui el missatge, com ja va succeir fa 80 anys.

També ens em trobat motius per a l'esperança en aquells veïns que s'han apropat (malgrat la tanca i els obstacles); especialment en un que ens ha explicat que el dia 11 va preferir quedar-se a casa dinant amb la família enlloc de participar a la Via Catalana, perquè ja saben que el seu vot serà un SI rotund, encara que actualment el vulguin comptar a l'anomenada "majoria silenciosa"; o aquells avis que han signat el seu SI després d'haver viscut la foscor de la dictadura i la decepció de l'Espanya democràtica, amb la única por que no ho puguin veure finalment.

Tenim molta feina feta, cada cop més individus i més entitats s'estan unint en aquesta travessa del desert que ens ha de portar a la terra promesa; però també, jornades com la del Carmel, ens recorden que no podem abaixar la guàrdia, cal un darrer esforç per a que la flama arribi al peveter, i no podem fallar.