Àstrid Bierge: L'estratègia del "no"

"Si nosaltres no ens fem enrere, arribarà un punt en què hauran de triar entre ocupar-nos militarment o canviar d'estratègia i substituir el monòleg actual per un veritable diàleg"

Abans que el govern espanyol fes públics els pressupostos del 2014, corria la veu que alguns grups d'influència de Madrid, preocupats pel "problema" independentista, havien estat pressionant el govern perquè els números fossin generosos amb Catalunya. Esperaven un gest del govern central que mostrés una predisposició a baixar, ni que fos una mica, veles. Per destensar la situació. Corria la veu. Doncs no. Al final ha passat el que passa sempre. L'Estat ha rebaixat un 25% la inversió a Catalunya. La porta als morros.

La mateixa porta als morros que li han etzibat a Alícia Sánchez-Camacho quan ha anat a demanar una reforma del sistema de finançament. Ha demanat un finançament que inclogui límits de solidaritat entre comunitats autònomes, que compleixi el principi d'ordinalitat -que després del repartiment tots els territoris acabin tenint el mateix- i que sigui finalista -perquè els diners d'uns no es destinin a subvencions pels altres. No, no, i no. I això que, segons Camacho, el dèficit de Catalunya és només de 750 milions d'euros, i per tant els retocs que caldria fer no haurien de ser tan dràstics com els que s'haurien de fer per compensar els 16.000 milions que en realitat ens espolien. Doncs res, igualment, "no".

És l'estratègia del no per sistema. Perquè és clarament una estratègia. Ells creuen que, per guanyar, en comptes de donar peixet -l'estratègia favorita del PSOE- el que cal fer és esclafar el borinot amb la màxima contundència possible. Per això en ple auge independentista ha sortit la Llei Wert, per això Bauzà no s'ha estat de carregar-se la immersió en aquest precís moment, per això s'han fet uns pressupostos tan negatius per a Catalunya, per això a Camacho no li han volgut ni estalviar el ridícul amb un "ja veurem" i per això Rajoy deixa clar que l'única solució és que Mas "rectifiqui". Davant l'amenaça, ni un sol pas enrere. Aquest és el seu lema. La pregunta és: si l'independentisme resisteix, fins on estaran disposats a arribar per esclafar el borinot? Si nosaltres no ens fem enrere, arribarà un punt en què hauran de triar entre ocupar-nos militarment o canviar d'estratègia i substituir el monòleg actual per un veritable diàleg. Com que la intervenció militar -encara que sigui "pacífica"-, tindria un cost immens de cara a l'opinió internacional, la meva hipòtesi és que al final de tot ens acabaran oferint alguna cosa. Arribat aquest moment, espero que el país, cansat de tants pals, no es vulgui agafar a la seva oferta com a un clau ardent. Si ho fes, l'estratègia del "no" els hauria acabat sortint bé.

Font: elSingularDigital