Les dotze raons per la independència d'un Rodríguez socialista i un Pérez republicà

Un militant d'ERC i un del PSC castellanoparlants expliquen els motius que els porten a defensar una república catalana

(Article de Lluís Pérez Lozano i José Rodríguez, publicat originalment en espanyol a unadocenade.com. El reproduïm íntegre, traduït al català amb autorització de unadocenade.com.)

D'un temps ençà, no passa ni un dia sense que els mitjans catalans i espanyols publiquin notícies, debats o opinions sobre l'auge de l'independentisme català. No és segur si sempre ho fan amb tota la punteria desitjable. En particular, una part de la premsa repeteix diàriament allò que, segons el nostre parer, és un gran tòpic: el d'una Catalunya presentada com una mena dictadura ètnica on l'independentisme vindria a ser el cop de gràcia contra uns soferts i silenciosos castellanoparlants. En realitat, l'independentisme català es fonamenta en un patriotisme cívic és habitual de trobar Garcías, Pérezs, Nadals, Piqués i, cada vegada més, Mohameds i Zhangs . Tots junts i, freqüentment, amb un cognom de més ací i un altre d'una mica més enllà. No podria ser d'una altra manera: en un país on el 55 % dels ciutadans té el castellà com a llengua materna, difícilment un moviment polític pot anar enlloc sense una bona tropa de castellanoparlants. Aquestes línies les escrivim dos d'aquests castellanoparlants independentistes, invisibles per a la premsa madrilenya: Un Rodríguez socialista i un Pérez republicà. Amb la nostra identitat plural al damunt, apostem sense fer escarafalls, però amb convenciment, per una República Catalana independent. Heus ací una dotzena de les nostres raons. Són les principals, no pas les úniques.

1. Perquè les decisions democràtiques a Catalunya siguin respectades

Catalunya té una voluntat d'autogovernar-se que no li ve d'ahir: el catalanisme, majoritari i transversal a esquerra i a dreta, té dos segles d'història al darrere. L'última vegada que es va provar d'aconseguir el famós 'encaix' de l'autogovern català dins del marc de l'estat autonòmic va ser amb el nou estatut aprovat pel Parlament català el 2005, i tan sols per a acabar essent retallat primer a les corts espanyoles el 2006, i després pel Tribunal Constitucional, el 2010. Ara que una àmplia majoria de la societat catalana, independentista o no, aspira a la celebració d'una consulta democràtica sobre la independència, PP i PSOE (i UPyD) són unànimes en la seva resposta: no. La qual cosa, paradoxalment, no fa res més que confirmar a cada vegada més gent justament la convicció d'allò que hi ha en l'arrel de l'auge de l'independentisme: que dins de l'estat espanyol no hi ha manera que les decisions democràtiques de la ciutadania de Catalunya es respectin.

2. Per a acabar un tracte econòmic injust

Catalunya és un dels territoris econòmicament més desenvolupats de l'estat espanyol. Essent així, és normal que contribueixi més que no uns altres a la caixa comuna. Allò que no és just és el següent: Catalunya representa el 16% de la població de l'estat, produeix el 20% de la riquesa, paga el 24% dels impostos i rep el 10% de la despesa pública. La desproporció és evident, sobretot tenint en compte que una cosa és que Catalunya, globalment parlant, sigui una de les comunitats més potents a nivell econòmic, i una altra molt diferent és que els seus habitants siguin 'rics'. Els catalans no necessiten pas menys la sanitat l'educació o les infraestructures que els ciutadans de qualsevol altra comunitat autònoma. Per una altra banda, aquest tracte econòmic injust s'expressa també en l'obsessió per convertir Madrid en el centre econòmic que mai no va ser, en detriment de Barcelona, ja sigui signant tractats en navegació aèria que perjudiquen deliberadament l'aeroport del Prat o intentant posar en marxa un corredor de mercaderies via Madrid en què ningú creu i que tan sols obstaculitza el Corredor Mediterrani.

3. Per a construir l'estat del benestar que necessitem

La càrrega fiscal a Catalunya és semblant a la dels països més avançats d'Europa, mentre que és una de les regions d'Europa i la regió espanyola amb un estat del benestar menys desenvolupat (tenim el rècord de menys treballadors públics per ciutadà i per treballador). Aquesta situació s'explica per tres raons: el dèficit fiscal, la competència per efectes de capitalitat que té Madrid (i que no correspon a una 'maldat' espanyola: les capitals dels estats i la seva regió circumdant tenen beneficis econòmics i concentren més serveis públics sols pel fet de ser-ho) i perquè les institucions i els indicadors econòmics segueixen indicadors espanyols i no catalans. Amb la independència, si els catalans decidim continuar tenint una gran càrrega fiscal, això redundarà en millors serveis públics a Catalunya, no com passa actualment, en què el finançament autonòmica està fortament deslligat de la càrrega fiscal que s'aplica a cada territori. Barcelona i el seu entorn tindrà els beneficis de capitalitat, i els indicadors socioeconòmics amb què es regulen sous, preus públics i ajudes socials s'adaptaran a la realitat econòmica catalana.

4. Pel simple fet que així ho vulgui una majoria de catalans

La principal raó perquè una comunitat política es constitueixi com a estat independent és que els ciutadans que la formen s'autoidentifiquin com a membres d'aquesta comunitat i vulguin constituir un estat. Més d'un 80% de catalans estem a favor del dret de decidir (i, per tant, considerem que la comunitat política que ha de decidir és la catalana); ergo, la primera condició ja es dóna. No sabem si una majoria de catalans volem la independència o no, però si expressem aquest desig de manera majoritària (per exemple, en una consulta) i el mantenim al llarg del temps, serà el principal motiu per la independència de Catalunya. Hi insistim: el principal motiu per la independència d'una comunitat política és el desig d'aquesta comunitat política d'ésser independent; els islandesos, els noruecs i els eslovacs només tenien aquest motiu i ni els danesos, ni els suecs ni els txecs no els ho van impedir o els van demanar més raons.

5. Per a posar fi als falsos debats identitaris

Com en qualsevol altra societat moderna, oberta i culturalment diversa, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya habitualment debaten sobre la seva cultura, la seva identitat i el seu paper en el canviant món globalitzat en què vivim. Aquests debats es desenvolupen partint d'alguns punts de consens que poca gent discuteix: que Catalunya és una terra plurilingüe on el castellà té una presència majoritària i el català una funció cohesionadora i un estatus com a patrimoni comú, que el català ha estat històricament perseguit i/o marginat, i que tot plegat requereix una certa acció correctora del govern autonòmic, o que la llengua vehicular en l'ensenyament ha d'ésser el català. Com és normal, hi ha veus (molt minoritàries) que discuteixen legítimament aquests consensos i que tenen a la seva disposició tots els mecanismes d'una societat democràtica per a expressar la discrepància. El problema és que des de la premsa madrilenya i les institucions espanyoles s'amplifica la veu dels més exagerats d'entre els qui discrepen i s'insinua, constantment, l'existència d'una mena de 'persecució del castellà' o una 'discriminació dels castellanoparlants' que només existeix en la imaginació dels qui se la inventen. Els qui escriuen aquest text, un Pérez i un Rodríguez, castellanoparlants que van aprendre el català a l'escola i no el van començar a fer servir seriosament fins que no els va començar a sortir barba, en donen fe. Com també de la ràbia que ens fa, a la immensa majoria dels castellanoparlants, que se'ns faci servir com a argument en una discussió falsa sobre un problema que no tenim.

6. Per a garantir la continuïtat d'una societat oberta, plural i intercultural

A Catalunya hem construït un model de convivència gairebé inèdit al món. Tenim un bilingüisme real (no territorial). En la nostra societat, la majoria de la gent participa de dues identitats nacionals i un percentatge molt alt d'immigració s'hi ha integrat sense gaires problemes. Som una de les regions d'Europa amb més pluralitat política (tenim el parlament més multipartidista i menys bipartidista de tot l'estat espanyol), social, lingüística i cultural. En el nostre estatut reconeixem fins i tot minories polítiques territorials i els seus instruments de govern, com la Vall d' Aran. Hem aconseguit aquesta convivència mitjançant la integració i el pacte, mitjançant acords polítics i socials. Els símbols del catalanisme són transversals, són acceptables per persones que se senten tan espanyoles com catalanes, estan integrats a esquerra i dreta de l'espectre polític i arrelen en tots els sectors socials, mentre que els símbols de l'espanyolisme són actualment excloents, atractius sols per a una part molt concreta de la població. Això fa que la nostra societat no sigui una societat confrontada entre 'gent que només se sent espanyola i viu en castellà i gent que només se sent catalana i viu en català'. Tota aquesta pluralitat social i política està en perill a causa dels moviments recentralitzadors i sempre depèn de la voluntat d'un Tribunal Constitucional o d'un govern central en què els catalans tenim poc poder de decisió. L'única manera de garantir que les institucions espanyoles no puguin trencar aquesta capacitat convivencial i de pacte social és a través de la independència.

7. Per a posar fi a la instrumentalització de la comunitat castellanoparlant i garantir un veritable plurilingüisme

A Catalunya hi ha bilingüisme. Així ho indiquen tots els estudis. Els nens catalans surten de l'escola amb tan bon nivell de castellà com la resta de nens d'Espanya, i el català té uns nivells semblants de coneixement gràcies a la política d'immersió lingüística. Els qui s'oposen a aquesta eina en nom del 'bilingüisme' són, precisament, els qui no volen ni ésser bilingües ni que ho siguin els seus fills. Propostes com la de la futura llei Wert o sentències recents del TC amenacen, per tant, l'únic model que garanteix el bilingüisme i evita la diglòssia (la segregació social i d'ús social dels idiomes; per exemple, tenir una llengua per a tractar amb l'administració i una altra per a conversar al carrer). Els castellanoparlants no tenim problemes d'ordre lingüístic a Catalunya. En canvi, des de fora de Catalunya se'ns intenta instrumentalitzar. Estem cansats que se'ns utilitzi com a eina per a construir un model de societat i d'educació en què nosaltres i els nostres fills no seríem bilingües, sinó a la pràctica monolingües castellanoparlants.

8. Per a facilitar la reforma d'Espanya i de Catalunya

Com qualsevol reforma política, la transició espanyola va tenir coses bones i coses dolentes. No obstant això, l'atzucac polític i econòmic que vivim expressa una necessitat imperiosa de reforma del model d'estat heretat de la transició, una reforma que es veu constantment blocada per les dretes espanyola i catalana, les quals sovint agiten les banderes nacionals com a eina per a tapar els problemes socials. Aquesta apel·lació al patriotisme com a excusa per a no canviar res no acabarà fins que 'el problema català', que per nosaltres els catalans és 'el problema espanyol', no es resolgui. I, com hem pogut veure amb l'última reforma de l'estatut, aquesta resolució no arribarà per la via d'un 'encaix' de Catalunya a Espanya. Cal una consulta democràtica perquè els ciutadans de Catalunya decideixin, simplement, si volen romandre a Espanya o no. I en aquesta consulta, nosaltres votarem sí, per adobar el camí de la reforma tant d'Espanya com de Catalunya.

9. Perquè Espanya pugui crear un model territorial que s'adapti a la realitat de la majoria

El model d'estat de les autonomies espanyol no es pot entendre sense el motor català i de la resta de comunitats històriques. Més enllà del model basc i navarrès, amb la seva excepcionalitat fiscal, la resta de comunitats han anat adaptant les competències i els estatuts a l'impuls que han anat marcant els avenços descentralitzadors de Catalunya. S'ha construït un model d'estat de les autonomies basat en la pugna entre polítics catalans que pressionaven per aconseguir més competències i un govern espanyol que cedia, però tenint-ne el control final (per exemple, el control fiscal), alhora que la resta de comunitats han intentat anar a la saga en cadascuna de les competències que s'hagin anat cedint a Catalunya. Això ha generat un model que té nombrosos problemes, en el fons improvisat i que respon a dues lògiques totalment diferents: la de Catalunya que empeny cap a un estat federal i la de la resta de comunitats que cerquen una descentralització administrativa i competencial, però sense anar més enllà. Aquest model és dolent per a Catalunya, però també per a les autonomies, genera incentius perversos, xarxes clientelars en els grans partits, pugnes de poder que no aporten valor. Espanya es mereix un model de descentralització no distorsionat per la relació Catalunya-Espanya. La independència de Catalunya és l'oportunitat per a Espanya i les seves regions de construir un model autonòmic que respongui millor a la realitat social i política espanyola.

10. Per a tenir veu pròpia a Europa i al món

Amb freqüència, des de Madrid s'acusa l'independentisme d'anar contra el vent de la història, contra la realitat d'un món globalitzat. El cert, però, és que al final de la Segona Guerra Mundial existien poc més de cinquanta estats al món; al final de la Guerra Freda, aquesta xifra havia augmentat en aproximadament un centenar i avui dia hi ha 194 estats al món. La globalització, doncs, no patirà cap revés pel fet que aparegui l'estat 195. En realitat, la progressiva desaparició de les fronteres econòmiques i la creació d'institucions internacionals fan cada vegada més eficients als estats petits, capaços de combinar l'obertura internacional que implica la globalització amb la proximitat amb els seus ciutadans i ciutadanes. Per dir-ho d'alguna manera, volem ser tan independents com ho són Dinamarca, Àustria o els Països Baixos. O com ho és Espanya, per cert.

11. Per a enfortir l'Europa mediterrània i bastir un pont amb la del nord

Ni els retrocessos en drets socials, laborals i civils que s'impulsen des dels països de l'est d'Europa, ni les polítiques d'austeritat impulsades des dels països del centre d'Europa no tenen prou contrapès en els quatre països mediterranis de la UE. Espanya, Itàlia i Portugal necessiten més aliats. Ja que a la UE la veu que compta és la dels estats, amb independència de les dimensions i la població, el fet de tenir un ministre d'economia de Catalunya en les reunions del Consell d'Europa podria ajudar els interessos dels ministres d'economia d'Itàlia, Espanya, Grècia i Portugal. En aquest cas, la divisió ens atorga més força per donar-nos una veu més en els òrgans de govern europeu. D'altra banda, Catalunya, com a país mediterrani, ha patit l'aportació de recursos a un estat que amb freqüència els ha malbaratat; per exemple, en infraestructures tan mastodòntiques com innecessàries. Estem, doncs, preparats per a entendre les inquietuds que al centre i al nord d'Europa generen els problemes estructurals de les economies del sud. Podem exercir, per tant, de pont entre 'les dues Europes', que necessiten més que mai diàleg.

12. Perquè per a Espanya i Catalunya no hi ha alternativa a fer-se grans

Com hem anat dient abans, la recent reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el debat visceral que hi va haver (més a Espanya que no a Catalunya) i les successives retallades va patir constitueixen l'enèsim exemple que l'encaix' de Catalunya a Espanya és una quimera. No és pas una qüestió de mala fe per part de ningú, sinó que a banda i banda de l'Ebre tenim maneres fonamentalment incompatibles d'entendre conceptes com nació o estat. A aquesta banda de l'Ebre, la majoria hem aspirat històricament a que Espanya s'assemblés, diguem-ne, a Suïssa, mentre que a l'altra banda el model preferit ha estat França. Va essent hora que tots plegats madurem i entenguem que l'altre té dret a ser com és i que cap dels dos no té el dret d'exigir que sigui l'altre qui canviï. Va essent hora que deixem de ser mals companys de pis i passem a ser bons veïns.

Font: VilaWeb