Un exemple anecdòtic: fa algunes setmanes, un català de la meva generació, de sòlides arrels nacionalistes, amb experiència en la política de partit i en la política institucional, però que resideix lluny del país des de fa cinc anys, em confessava el seu admirat estupor davant l'eclosió de banderes estelades ("nou de cada deu", em deia, no sé si exagerant el recompte) als balcons de Barcelona. En canvi, als que hem vist com es desenvolupava el fenomen dia per dia, des de fa més d'un any, ja no ens crida l'atenció.
Hi ha un termòmetre bastant precís per avaluar el camí que ha recorregut en poc temps el procés sobiranista català: les reaccions hostils que suscita i, més en particular, els advertiments i les amenaces sobre les catàstrofes que ens cauran al damunt si Catalunya esdevé independent. Després d'una etapa de desdeny (suflé, bluf, bogeria, maniobra electoralista, drap brut per tapar les vergonyes d'alguns...), des de principis d'aquest curs la persistència i l'enfortiment de la marea de fons -visualitzats el passat Onze de Setembre- han portat a un desplegament d'auguris apocalíptics, enmig dels quals el de l'exclusió de la Unió Europea resulta gairebé un pronòstic amable.
Així, hem pogut sentir o llegir -i no pretenc ser exhaustiu- que, expulsats de la UE, la nostra relació amb l'euro seria com la de Kosovo (observin: no com la de Mònaco o Andorra, sinó com la de Kosovo, que resulta un referent més miseriós i tèrbol). El ministeri que regenta el senyor García-Margallo i els seus corifeus periodístics han assegurat que un estat català només podria vincular-se a l'ONU "com Palestina"; volen dir en la condició d'estat observador no membre, però associar-ho amb el topònim Palestina evoca refugiats, pobresa i sofriment. La senyora Sánchez-Camacho afirma que una Catalunya independent ja hauria acabat com Grècia o Xipre. I el ministre d'Agricultura, Arias Cañete, avisava l'altre dia que "els pagesos catalans perdran 400 milions a l'any si Catalunya s'independitza".
Hi ha qui, sobre la base de les dificultats per cobrir la Via Catalana a les comarques del sud, ha pronosticat que, en cas d'independència, la província de Tarragona se'n desentendrà per seguir essent espanyola. I, entre auguris de fallida econòmica, trencament territorial, fractura social, fugida d'empreses, col·lapse bancari, etcètera, fins i tot acadèmics dels quals es podrien esperar anàlisis més complexes -al·ludeixo al catedràtic Francesc Granell- han sentenciat que una Catalunya independent seria "un estat fallit, com Somalilàndia".
Desconec ara mateix quantes multinacionals estan implantades a Somalilàndia i quin és el valor de les exportacions industrials del país -intueixo que zero i zero-, però queda clar que a la coral de l'apocalipsi només li falta fer seves les amenaces amb què, als col·legis de frares de la meva adolescència, volien reprimir que descobríssim la sexualitat: si us masturbeu -ens deien- se us desfarà la medul·la i us quedareu cecs. Falta això, i començar a parlar de les pensions, en la línia del senyor Lara...
Resulta una reacció ben paradoxal, considerant que un estadista de la talla de Felipe González ja va concloure fa setmanes que "la independència de Catalunya com a objectiu és impossible". Doncs, si és impossible, a què treu cap tant de soroll, tant associar un impossible amb les deu plagues d'Egipte? Si els partidaris de la independència fossin una exigua minoria, si el seu objectiu fos tan absurd i escabellat, quin sentit tindria voler-los neutralitzar amb aquest gegantí discurs de la por? ¿No fóra això matar mosques a canonades? Els impossibles, els absurds, les quimeres, ¿no s'esfondren pel seu propi pes?
No m'interpretin malament: parteixo de la convicció que l'eventual assoliment d'un estat català tan sobirà com és possible ser-ho avui a Europa serà qualsevol cosa excepte fàcil o gratuït. Però, al mateix temps, em sembla irrefutable que mai no ens hi havíem situat tan a prop. I la prova d'això és que mai abans, en més de cent anys de catalanisme polític aquí, en un segle i quart d'anticatalanisme polític allà, no se'ns havia volgut espantar amb arguments com els d'ara. Malgrat l'ús abusiu de l'epítet de separatistas , ni l'espanyolisme exterior ni l'unionisme intern no havien considerat mai seriosament -demagògies a banda- el risc d'una secessió catalana. I menys encara en un context històric, el de la segona dècada del segle XXI, que fa impossible conjurar aquest risc per mitjà de la força militar.
De moment, estan en la fase de l'amenaça i el xantatge. Potser algun dia descobriran els conceptes d' empatia i d' intel·ligència emocional .
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada