Francesc Sanuy: La Catalunya “malquerida”

(SFxI) No ho fem mai, però ens ha sorprès la "duresa" de l'article, aquí teniu el currículum del Sr. Sanuy, per a qui no el coneixia:

Francesc Sanuy Advocat. Ha estat conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya, diputat a les Corts espanyoles i cap del departament de Comerç Exterior de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. També director de la Fira Internacional de Barcelona, assessor de la presidència de Corporació Industrial Catalana i director i fundador de la Institució Firal de Madrid, IFEMA. Ha escrit Els Plats trencats: banquers, polítics i ciutadans: culpables i víctimes de la crisi econòmica (La Magrana).

"A Andalusia hi ha més perceptors d’una invalidesa que no pas d’una jubilació"

Em sembla que va ser un d’aquests polítics d’Extremadura que cada matí senten la irresistible necessitat d’acusar els catalans de ser insolidaris i culpables de totes les desgracies que tenen afligits els habitants de l’Espanya subsidiada, el qui va pronunciar aquella frase lapidària que afirma; “encara no ha nascut cap espanyol que sigui més que un altre”. S’equivocava, però, el polític extremeny, perquè ell mateix era la prova evident i irrefutable de que sí que hi ha moltíssima que neixen, creixen i viuen sempre amb tota una sèrie de privilegis com a ciutadans d’un territori que, igual que Euskadi o Navarra, com a beneficiàries d’un sistema de furs i concert econòmic, reben un tracte privilegiat i preferent. D’entrada, els extremenys ja tenen a l’escola un ordinador per pupitre o classes gratuïtes de masturbació que a Catalunya no li pertoquen. De més grandets, més del 30% dels que treballen tenen una plaça de funcionari (contra menys del 9% a Catalunya) i a Andalusia hi ha més perceptors d’una invalidesa que no pas d’una jubilació. Cosa molt convenient per als qui no volen esperar als 67 anys per a cobrar una pensió guanyada al llarg d’una vida laboral de cotitzacions obligatòries.

A part, naturalment, de tenir l’odontologia gratis, mentre que els catalans s’han de pagar la dentadura de la butxaca pròpia. O també de tenir, segons s’ha dit, les millors infraestructures del món encara que representin un excés sense cap mena de justificació, tal com ho demostra la decisió de Portugal de no enllaçar “l’AVE” fins a Lisboa per l’absoluta falta de rendibilitat d’una inversió amb deliris de grandesa sense població, moviment de mercaderies o passatgers que justifiquin un malbaratament de recursos de colossals proporcions. De fet, està molt bé que un president d’autonomia de nom d’escolanet eclesial sigui d’una professió tan digna i admirable com la de bomber. Però les idees, segons la saviesa popular, no poden ser de professional de la prevenció i extinció d’incendis. Igual que hi ha matèries sobre les quals no haurien d’opinar i pronunciar-se els presidents als quals se’ls han fet reportatges fotogràfics a bord de iots de presumptes ‘capos’ de narcotràfic. O que no haurien de presentar-se a la inauguració d’una terminal portuària de Barcelona quan l’acte el presideix el rei i l’invitat havia estat detingut “in fraganti” quan descarregava no unes unces, sinó un container de cocaïna. Per cert, aquesta obra de la Hutchinson Whampoe igual com serà el cas amb la que construirà la Carnival, primera empresa mundial de creuers, es fan amb inversions privades, atès que el govern central no ha invertit mai ni cinc cèntims al port de Barcelona. A la Generalitat, doncs, no hi ha aeroports com els de Castelló, Murcia, Ciudad Real o d’altres joies de la corona, com l’urbanisme de Marbella, els parcs temàtics, mítics o quixotescs i totes les iniciatives que han col•locat Espanya al capdavant de la llista negra de les cleptocràcies més corruptes del món industrialitzat.

Es, per tant, amb la perspectiva de ser constantment la víctima propiciatòria d’una discriminació i un mal tracte de “malquerida” per una madrastra insadollable que veiem com s’invoca el concepte de solidaritat per a trencar el sagrat principi de la ordinalitat. Vol dir que en nom del suau reequilibri estem assistint a la barbaritat de transfusions molt superiors a les d’un màxim del 4% del PIB que es tolera a Alemanya, amb el handicap de la reunificació dels DDR’s que podria haver servit d’excusa. I és que la regla d’or dels ajuts és que, al final del procés, el beneficiari superi la riquesa del donant. Cosa que s’ha agreujat amb l’elaboració d’uns pressupostos “made in Montoro” que són tan contraris als raonables recursos que Catalunya es mereix i que a Espanya li donarien rendiments en condicions de mercat sense ortopèdies, exclusives, concessions o “mordidas”. Es l’hora, però, d’aplicar les receptes FAES i d’afegir a la injustícia el menyspreu, la humiliació i l’hostilitat manifesta contra Catalunya. Uns excessos que han deixat sense respiració els aliats model club pont aeri – Fomento del Trabajo – Cambra de Comerç – Vanguardia – Bufets d’advocats amb connexions – La Caixa, etc. que es queden ara sense marge de maniobra que no els converteixi en visibles en tant que “sipaios” o “moros amics” de la colònia en tant que part de la industria extractiva de la metròpolis. Cal tenir present que al pacte Faustià sempre es dona l’anima o el cul al diable i convé que ho tinguin present els qui tenen vocació d’eixamplar el cercle de les seves amistats. Recordo com, el meu temps de director de la Fira Internacional de Barcelona (després vaig ser director - fundador de la Fira de Madrid) vaig aconseguir que Iberia obrís la seva versió del pont aeri i es va fer el sopar inaugural, amb Romeo Gorría, a les Drassanes. Em resulta interesant de veure que ara hi ha un fòrum que porta aquell nom i que ha redactat un memoràndum sobre el qual no s’han posat d’acord ni els instigadors. La declaració de 10 punts (“Moderació i diàleg” no ha prosperat i el procés, s’ha encallat). El caixer Fainé es dedica “full time” a pressionar a fi de que la llei declari compatible la presidència de la fundació (Caixa) amb la del banc. A, Madrid, els especialistes diuen que en privat parla la llengua del botifler, però que en públic s’ha de moderar una mica. Obturat el pont aeri ideològic, sembla que, a final de mes, després d’un ‘road show’ del caixer, hi haurà una boda que pot congregar protagonistes i facilitar converses. Es casa, en efecte, un fill Lara amb una neboda Brufau.

Al cantó madrileny hi ha el simètric alter ego de Miquel Roca, és a dir, Florentino Pérez, l’home que va convertir la llotja de Bernabéu en el mercat persa d’allò que els Albertos no en deien contractes, sinó “contratas”, que vol dir adjudicacions a dit del complex governamental i empresarial que remena totes les cireres que facin una mida considerable. El president del Real Madrid està, però, en hores baixes. Primer, perquè els contactes amb Miquel Roca (que podria incorporar a la tasca l’exconseller, Francesc Homs del govern Pujol, no l’actual) no necessiten el contrapès d’ACS. I, segon, perquè el problema Castor el té lligat de peus i mans. M’estic referint a l’operació d’injecció de gas a la plataforma marina que es va situar al davant de la costa de Tarragona i de Castelló que ja ha produït centenars de moviments sísmics, L’autorització originària del 2008 (sense cap concurs públic) va ser del pintoresc ministre Sebastian, aquell que regalava bombetes ‘made in China’ i que ara Recaredo del Potro (quin nom, renoi!), president de l’empresa en que ACS té la majoria, reconeix que poden ser els desencadenants de la causa, tot oblidant el principi jurídic de que la causa de la causa és la causa de l’efecte. La Generalitat i l’Observatori de l’Ebre van oposar-se al projecte i avisar dels perills, però la suprema administració central no els va fer ni cas. On és, per cert, la delegada de Luna ara que hauria de coordinar els sismògrafs. Potser fent homenatges als nazis de la División Azul. En tot cas, ACS en tant que propietària de l’alemanya Hochtief ho és també de l’australiana Leighton que ha estat acusada de pagar suborns per adjudicar-se contractes, per exemple un de 40 milions de dòlars per una obra de 750 milions. El ministre Soria, finalment, ha convocat una reunió curiosament amb alcaldes valencians del PP de poblacions afectades, però sense alcaldes catalans. Es d’esperar que el ministre com a avalador d’un crèdit de la Caixa a Canàries hagi pogut pagar el préstec o la benemèrita entitat creditícia li hagi condonat, perquè així podrà dedicar-se a un problema que podria acabar en tragèdia. Igual que la ministra Pastor que des de fa anys no fa les petites obres de reforma de tres punts negres de les carreteres catalanes. L’any passat, 19 morts en un sol lloc. No es pot anar als tribunals per centeners de morts evitables en els anys que dura el problema d’una mínima inversió? Perquè mentre a Madrid hi fan quatre autopistes per anar gratis a Barajas mentre aquí no hi ha metro i ens costa 30 euros de taxi i moltes vides per accidents que tenen responsables per desídia en un grau que sembla homicidi per imprudència i falta de l’obligatòria iniciativa preventiva. No se’ns podria afillar algú altre?

Font: elSingularDigital