Finals de juliol; el mercuri supera els 30º. Som en ple estiu i els mitjans intenten adaptar continguts per parlar de coses fresques. Però avui m’he decidit a escriure sobre “el més important”. No allò que –pel que sovint sento– només ocupa quatre polítics il·luminats que fan cortines de fum per distreure el personal; sinó del que realment preocupa a tots els ciutadans i és el principal maldecap del país als sondejos: l’atur. L’última Enquesta de Població Activa (EPA) ens diu que a Catalunya hi ha 873.000 persones que no troben feina, un nombre insuportable per a qualsevol societat.
Aquesta darrera setmana (per fi) el Parlament va dedicar tot un debat monogràfic a aquest problema, en la seva vessant més dramàtica: l’atur juvenil. Més de la meitat dels joves entre 16 i 24 anys estan a l’atur; i un 17’7% són “ninis”. En el debat hi van intervenir (ja era hora) els líders i portaveus dels principals partits catalans: Artur Mas, Oriol Junqueras, Pere Navarro, Alícia Sànchez Camacho, Dolors Camats, Albert Rivera i Quim Arrufat.
Quines mesures en van sortir? Reclamacions al govern espanyol (300 milions d’euros del fons europeu de lluita contra l’atur juvenil) i un reguitzell de propostes sense pressupost associat. Ah, i la lamentació que la reforma laboral no ha servit per crear llocs de treball. El govern també es queixava perquè l’estat aquest any li ha retallat un 57% la partida destinada a les polítiques actives d’ocupació, l’únic aspecte que pot gestionar la Generalitat. Ara és de 193 milions d’euros. És a dir, es tractava d’un debat d’un Parlament sense competències en matèria laboral i un govern sense pressupostos ni diners.
Quant representen aquests 193 milions d’euros? Depèn. Si mirem a qui han de beneficiar, surt a 221 euros/any per aturat. S’hi haurà de posar molta imaginació perquè els serveixin per trobar feina. I si ho mirem des de la perspectiva d’on surten aquests diners, dels impostos, ens adonem que n’hi hauria prou amb cinc dies sense dèficit fiscal per recuperar-los. Cinc dies a règim de concert basc, que tots els impostos que es paguen els catalans tornin a Catalunya, i es dobla la partida dedicada a la lluita contra l’atur.
Ara que parlàvem dels bascos, és significatiu el mapa d’Espanya que es desprèn de l’EPA. Euskadi i Navarra, amb un 15’5% i un 18%, són les dues comunitats amb la taxa d’atur més baixa de tot l’estat. Casualment les dues que recapten i gestionen els seus recursos, i no es perden centrifugats en el cafè per tothom. Just al seu voltant, les taxes de Cantàbria, Castella i Lleó, La Rioja i l’Aragó superen el 20%. La catalana ronda el 24%.
Deu ser que, al cap i a la fi, al segle XXI les fronteres encara pinten alguna cosa a Europa. Si no, costa explicar que pel simple fet de travessar els Pirineus passem d’un estat on el 25% de la població està a l’atur (Espanya) a un altre on aquest percentatge és només del 10% (França), segons les dades d’Eurostat de l’any passat. Deia Mariano Rajoy que els països petits no compten res. Jo diria que el que no fan és comptar gaires aturats: els rècords de menys atur a la Unió Europea els tenen Àustria (4’3%), Luxemburg (5’1%) i Holanda (5’3%).
Potser la conclusió de tot plegat és que el millor debat per lluitar contra l’atur que es pot fer és discutir qui gestiona els impostos dels catalans, i qui sap si en el procés sobiranista hi ha la clau del futur pels joves del nostre país.
Font: SingularDigital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada