Més enllà del que pensis i diguis. Més enllà del que facis diumenge (o dissabte, o demà). Més enllà de si et sembla bé o no. Has de reconèixer que l’1 d’Octubre és la mare de totes les tempestes democràtiques. És un mall contra el sistema sorgit de la transició. És el principal repte polític i social que ha tingut Espanya, potser Europa, en 50 anys. Això no presuposa res sobre el resultat ni tant sols sobre les conseqüències que comportarà, que són, ara mateix, impossibles de preveure. El que sí es pot dir, ara ja, és que el referèndum s’ha convertit en una bomba d’aire que està fent que les costures de la cotilla del 78 estiguin a punt de rebentar.
Han calgut només dues setmanes de tibar la corda per veure com es desfigurava tot l’estat de dret. I com el sistema de partits espanyols s’esventrava. No hem d’oblidar diverses imatges que hauran passat a la història. Els 10.000 policies i militars que han desembarcat en territori català al ritme de “a por ellos, oe”. La intervenció policial de milions de paperetes de vot. L’advertència d’inhabilitació al 75% dels alcaldes. La detenció d’alts càrrecs de la Generalitat. El tancament de pàgines web del govern i de particulars. La intervenció policial de cartells o pancartes on simplement hi deia “Democràcia”. La suspensió d’actes polítics. L’obertura de correspondència i la violació de la privacitat. El segrest de revistes. L’entrada a mitjans de comunicació i la identificació de periodistes. Escorcolls en impremtes i publicacions, alguns d’ells sense ordre judicial. Amenaces d’inhabilitació i de penes de presó per part de ministres i fiscals. Bloqueig i intervenció de les finances de la Generalitat. Intent de suspensió de l’autonomia dels Mossos d’Esquadra. L’aplicació pràctica de l’article 155 de la Constitució sense passar cap dels seus peatges burocràtics ni legals. I tot això, en dues setmanes. Les dues setmanes en què l’estat i les seves institucions han entrat en pànic davant la voluntat irreversible del Govern per fer el referèndum.
Tot això no ho va provocar el 9N. Ni la creació de Junts Pel Sí. Ho ha fet la determinació absoluta i fins les darreres conseqüències de posar en mans dels catalans el futur del país. És a dir, l’exercici de la sobirania plena. I això provoca una sèrie d’efectes en cascada. Primer: dota de significat palpable el concepte mateix de sobirania. I en aquest sentit, el fet que el referèndum sigui vinculant es faci com es faci i es resolgui com es resolgui, és clau. El segon, destapa cruelment com n’és de fals el concepte “autogovern”. Si l’autonomia de la Generalitat pot ser aniquilada sense passar per cap votació parlamentària és que “autonomia” és només una paraula passada per la destructora de paper. Tercer, destapa els límits de la transició espanyola en termes democràtics. És evident que en aquesta democràcia hi ha qüestions que no poden debatre’s. I idees polítiques que no tenen cabuda encara que aconsegueixin majories parlamentàries.
Té tota la lògica que el govern espanyol lluiti amb totes les armes per mantenir la seva integritat territorial. És una de les coses més sagrades que té qualsevol estat. El dubte que hauria de planar per la Moncloa és si l’estratègia per aconseguir-ho ha estat la més correcta. La repressió policial? L’esquinçament del sistema judicial? La vulneració de drets humans bàsics com la llibertat d’expressió i reunió? L’estat espanyol s’hauria de preguntar si no hauria estat més fàcil i efectiu escoltar el clam que venia del córner nord-est del seu territori. I negociar amb intel·ligència.
Perquè no oblidem que, en bona part, hem arribat fins aquí per la manca de visió de la Moncloa. Fa una setmana, els assessors de Mariano Rajoy li deien que el referèndum estava desmantellat després del gran cop policial del 20-S. Són els mateixos que dues setmanes abans donaven per desmuntada l’amenaça per la por generalitzada a imputacions massives. Els mateixos que a principis de setembre feien córrer que el Tribunal de Comptes els faria la feina, perquè als catalans, quan els toques la butxaca, es desmunten. Exactament els mateixos que a principis de 2017 veien impossible que la CUP i JxSí arribessin fins al final. Són els que deien a l’estiu del 2016 que el govern de Puigdemont, sense pressupostos, tenia els dies comptats. I al gener de 2016 apuntaven que sense Artur Mas el procés moriria. I al setembre de 2015, que el 48% no era suficient per a res. I al 2014, que cada cop hi havia menys manifestants a la diada. I al 2012, que allò era un soufflé. I al 2010, que la sentència del TC contra l’Estatut faria tornar Catalunya al bon camí. I al 2006, que una recollida de signatures contra aquell Estatut els permetria guanyar uns vots. I al 2000, que la canya al mono català era una bona estratègia per revalidar majories absolutes. I així anar fent. Error rera error.
Diumenge ningú sap què pot passar. Però el viatge fins el dia 1-O ha mostrat on són els límits de la democràcia a Espanya i ens ha fet palpar què és la sobirania i perquè fa tanta por.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada