Hi ha quelcom de realment inquietant en el llenguatge de l’opressor. Els eufemismes, els sobreentesos. “No m’obligueu a fer el que no vull fer”, va dir Mariano Rajoy. Des del govern central, diuen que no han intervingut la Generalitat. Diuen que no han intervingut la hisenda. Diuen que tampoc pretenen intervenir els Mossos. Només és una operació de “coordinació” (paraula de José Antonio Nieto, número dos d’Interior, a La Sexta Noche). Tot això no sols és un insult als mínims ètico-polítics exigibles. És un insult a la intel·ligència. És la negació de l’evidència.
Contra aquesta estratègia mediàtica per fabricar relats ad hoc, cal dir les coses pel seu nom: s’està aplicant l’article 155 de la Constitució per la porta del darrere. S’ha suspès l’autonomia de Catalunya. És un estat de setge encobert. Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010), l’estat espanyol viu sense constitució territorial. I si el dret està suspès (almenys en aquest àmbit concret), aleshores tot és possible.
Sí, tot és possible. I és una pèssima notícia. Poden fer i desfer amb total discrecionalitat. Pot passar, per exemple, que arran d’una reforma recent el Tribunal Constitucional imposi sancions. Però no en diran “sancions”. En diran “mesures coercitives” (de nou, el llenguatge de l’opressor). I aniran destinades als membres de la Sindicatura Electoral del referèndum de l’1-O. 12.000 euros diaris. No és únicament l’àrbitre convertit en jutge i part. És l’àrbitre xiulant i xutant ell mateix tots els penals contra el teu equip. I per continuar amb l’analogia futbolística, la pilota són els teus drets.
Hannah Arendt, en el seu assaig sobre el totalitarisme (paraula que, per cert, ha retornat amb fúria al lèxic politico-periodístic del moment), explica que el dret marca límits a l’arbitrarietat. I que sota el poder arbitrari, tot és escabrosament possible.
Com ara que la Fiscalia faci una denúncia a l’Audiència Nacional (hereva del Tribunal d’Ordre Públic franquista!) sobre uns suposats tumults a Catalunya. Perquè tot quadri, però, el delicte imputat haurà de ser el de “sedició”, que descansa en els estrats preconstitucionals de l’actual ordenament jurídic.
Fins i tot és possible que després de tot això el president del govern espanyol et digui que es pot ser independentista i inclús antisistema en el pla del “pensament”. Que a Catalunya hi ha llibertat d’opinió. Les implicacions d’aquest anunci, en el context present, són terribles. Així, l’independentisme només és lícit si abans renuncia a ser un projecte polític. I encara li has d’estar agraït. Perquè et deixa pensar el que vulguis.
Aquest és el cercle i la lògica de la repressió. Cap equidistància és sostenible ja. Votar l’1-O s’ha convertit (ho han convertit, de fet) en un deure democràtic. Però per sobre de tot és un dret, naturalment. Un dret que ningú no et pot arrabassar encara que una quantitat desmesurada d’efectius de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional s’hagi instal·lat a Catalunya.
En lloc de “coordinació” o “intervenció”, potser haurem de parlar directament d’ocupació. Ocupació per intentar aturar un referèndum, per provar d’impedir una votació que ha de permetre conèixer la voluntat de la ciutadania catalana. I haurem de reapropiar-nos de les paraules que aquesta mena de neollengua orwelliana desvergonyida ens ha sostret. Contra les postveritats d’un vell imperi que s’enfonsa, vitalitat democràtica: mobilització massiva i pacífica per omplir les urnes amb els nostres desigs i esperances de futur. L’1-O ens haurem de guanyar el dret a votar. I votarem.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada