Roger Castellanos : «Ja som ciutadans republicans»

"Al referèndum de l’1 d’octubre no tan sols decidirem la independència política del país, sinó sobretot la realització plena de la nostra condició de ciutadans"

Els catalans i les catalanes a hores d’ara ja som ciutadans republicans. Ho hem demostrat amb escreix durant anys de mobilització permanent i massiva, caracteritzada invariablement per l’acció cívica i pacífica. El sol fet d’haver demostrat aquesta capacitat d’organització col·lectiva, seguint una estela centenària de moviment associatiu, ja sigui d’àmbit cultural o bé sindical i polític, esdevé una mostra clara d’aquest fet. El nivell de fraternitat republicana i de consciència comunitària, a més, no sols s’ha demostrat amb les grans manifestacions de l’11 de setembre i amb la resposta popular a la repressió de l’Estat.

Petites gestes de solidaritat ciutadana també ho constaten; a saber, la provisió d’aliments als conductors aturats als grans embussos que es van produir arran dels atemptats de les Rambles, així com a la concentració de rebuig a les detencions polítiques del règim; o bé el respecte a la via pública, pràcticament impol·luta després de la concurrència massiva de manifestants; o bé els aplaudiments als Mossos d’Esquadra, després de la seva actuació decisiva enfront al terrorisme, fet que no tan sols demostra aquesta consciència cívica i republicana, sinó sobretot l’anhel de veure’ns correspostos per unes forces d’ordre públic que abandonin les reminiscències de l’antic règim i es converteixin en una veritable policia republicana.

En aquest sentit, la defensa de les institucions catalanes, dels càrrecs electes i dels treballadors públics, denota una unitat cívica i popular que ja desitjarien tenir moltes societats que es diuen republicanes. Nogensmenys, el seguiment massiu dels processos parlamentaris d’aquesta legislatura, tant a través dels mitjans de comunicació, com a les xarxes socials i als cafès dels barris, consisteix en una constatació més d’aquest vincle ciutadà amb els processos públics de presa de decisió. Una relació íntima, gairebé sentimental, que consegüentment ha comportat que els debats i discussions prenguessin, a vegades, un to agre (recordem, per exemple, el #pressingCUP durant la investidura), però que en tot cas són una mostra de com la vida pública i la vida privada, en aquest moment històric, són indissociables.

En altres paraules, l’apatia política que tant havia caracteritzat la nostra societat abans de l’esclat de les mobilitzacions independentistes, s’ha dissolt en una consciència pública activa i participativa. En aquest context, la crispació política que s’ha viscut en diferents moments del procés (investidura, pressupostos, referèndum, llei de transitorietat, etc.) no s’hauria de menystenir i reduir a una simple mostra de divisió social entre dogmes enfrontats. Res més lluny de la realitat: tenint en compte tots els elements anteriorment mencionats, la discussió política intensa (dins d’un marc de convivència pacífica, com és el cas) no és pas res reprovable; aquesta percepció prové d’una cultura política que ja no és la nostra, sinó la del franquisme. Pel contrari, penso que es tracta d’un exemple més d’aquesta salut democràtica i republicana que impregna una àmplia majoria del poble català.

Podem afirmar, doncs, que els catalans i les catalanes ja som ciutadans republicans, però que ens trobem desposseïts d’una República. El nostre nivell de consciència no es veu correspost per les institucions autonòmiques i constitucionals del Règim del 78. I aquest fet és inseparable de la nostra lluita d’alliberament nacional: el procés mateix de construcció nacional ens ha conduit, en la dialèctica de confrontació amb l’Estat, a una unitat cívica i ciutadana sense precedents. D’aquesta manera, al referèndum de l’1 d’octubre no tan sols decidirem la independència política del país, sinó sobretot la realització plena de la nostra condició de ciutadans.

A l’altre costat, al costat del NO, però no del “no” expressat lliurement i legítima al referèndum, sinó de la negativa a expressar-se fins i tot negativament, no hi trobem merament una opció unionista plural, com han pretès simular alguns intel·lectuals orgànics anomenats “d’esquerres” de partits que abanderen dubtosament aquesta condició. No hi ha alternativa republicana al costat del “no al referèndum”. Potser només un “no” expressat massivament amb paperetes a les urnes seria un símptoma d’alguna cosa diferent al Règim del 78 dins del marc estatal espanyol. Però això és, a hores d’ara, una fantasia. Per tant, contra el referèndum només hi ha monarquia, només hi ha súbdits.

Això ho constata també el discurs polític de les forces reaccionàries quan, tot això que s’ha exposat més amunt com a expressió de fraternitat republicana, ho qualifiquen des d’una perspectiva monàrquica i despòtica: la societat catalana, per ells, no està involucrada activament als afers públics, sinó que està “abduïda”. No està avesada a la discussió i a la discrepància tan saludable en democràcia, sinó “fragmentada socialment”. No consideren que ens mobilitzem perquè som un poble conscient de si mateix, sinó que som “ovelletes” que seguim uns líders que ens enganyen. La seva perspectiva és molt il·lustrativa: veuen el poble com un subjecte passiu, o ni tan sols el veuen com a subjecte.

Amb el Règim del 78, doncs, no compartim el sentit de democràcia, ni tan sols el sentit de ciutadania. I això es reflecteix en les aliances de cadascú: ells tenen els partits polítics del règim (PP, PSC-PSOE i Ciutadans), les grans oligarquies, els grupuscles feixistes i la caverna mediàtica. En canvi, nosaltres tenim la comunitat educativa, estudiants i mestres, els científics, la pagesia, els estibadors, els treballadors i treballadores públiques, els petits i mitjans empresaris, l’associacionisme del país i el poble organitzat. A una banda, la monarquia que vol súbdits. A l’altra banda, ciutadans que volen una República.

Font: elMon.cat