Amb els braços oberts li dic: “Benvingut”. Perquè jo tampoc no era independentista (els còmodes mai no ho som). No he sigut ni tan sols catalanista. Vaig començar a escriure en la meva llengua, l’any 99, donant-ho tot per descomptat i volent-ho tot, com els americans (el meu mirall pel que fa a l’escriptura). No sentia que hagués de reivindicar res; no hi havia crisi (ni fatxes a Twitter, perquè no hi havia Twitter). ¿Recordeu el Fòrum? ¿La pasta que ens vam deixar en la mandala gegant i en els bitllets d’avió perquè vingués en Gorbatxov a dialogar?
Mai he plorat quan he sentit El virolai però sí quan he sentit Leonard Cohen. Em fa vergonya cantar l’himne de Catalunya (i també el del Barça) però canto alegrement cançons dels Beatles i de Brassens. No m’agraden els vestits folklòrics, excepte si els ha dissenyat Isabel de Pedro. L’única cosa que em fa catalana és l’incomprensible amor que, com els meus compatriotes, professo a aquestes cebes recremades que es diuen calçots. Vaig fer-me independentista empesa per la revolta. La crisi et fa veure molt de prop el patiment dels compatriotes i veus que no pots seguir així, rebent les molles que algú espolsa de taula on han fet un festival que has pagat tu.
Pots parlar en abstracte de la tercera via, perquè és fàcil parlar en abstracte de coses que no et toquen directament (la gana del món, el canvi climàtic, les nenes segrestades de Boko Haram...). Però un dia et toca directament a tu (el PSC, ara, s’ha trobat de cara amb Espanya). I llavors entens que no és possible seguir parlant a canvi de no actuar. L’espurna és aquesta, però és una espurna que encén un gran foc. Javi López ho ha vist a través del tracte que rep el seu partit. Aquest partit històric que només volia votar amb la consciència dels d’esquerres.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada