La suspensió del poder autonòmic mitjançant l’aplicació de l’article 155 ha fet de Catalunya una “societat oberta” a totes les arbitrarietats juridicopolítiques del poder espanyol –el despotisme indissimulat de la llei, com ha succeït amb l’espoli del Museu de Lleida, sense anar més lluny–, formalment abolides després de la substitució de la legalitat franquista per la Constitució de 1978. La separació nominal de poders ha estat anorreada en nom de la unitat d’Espanya, de manera que es pot afirmar que aquest propòsit ha cimentat les actuacions sistemàtiques i coordinades dels poders executiu, legislatiu i judicial. És, en aquest sentit, que els vells de la tribu podem parlar, sense violentar en excés els límits de la raó política i històrica, de pràctiques neofranquistes, perquè una de les característiques del franquisme era, justament, una fèrria unitat de propòsit en totes les esferes de poder. A banda dels resultats visibles d’aquestes actuacions, cal remarcar-ne un efecte no menys evident, però igual de pertorbador pels seus efectes dissolvents: es tracta del desordre instaurat, en la consciència social i individual, entorn de la relació entre el desenvolupament normal d’una societat –que, es digui el que es digui, continua la seva dinàmica amb més o menys alts i baixos sectorials– i el poder que l’ha d’articular i cohesionar en termes d’expressió simbòlica, administració material i representació política. El desgavell expressament instaurat és notori, i té com a estratègia que els catalans perdem pel camí la capacitat de pensar-nos nosaltres mateixos com a subjectes de poder, capaços de crear i mantenir un estat propi. Les pròximes eleccions del 21-D poca cosa podran fer per recompondre el desgavell, però ja n’hi ha que en voldrien treure rendiment assegurant a priori un bloqueig que faria poc menys que ingovernable el país. Naturalment, aquesta posició comporta la certesa que els guanyadors en serien els independentistes (d’aquí, la insistència en la no governabilitat, la persistència de la “fractura social”, l’amenaça més o menys concisa del 155, etcètera) i, en conseqüència, que només els partits monàrquics serien els únics capaços de governar (d’aquí, la insistència en l’estabilitat, el retorn de les seus socials, les inversions, la cohesió, etcètera). Afegim-hi, per arrodonir el cercle màgic, la fragmentació del país en tres terços, representats, respectivament, pel “bloc independentista”, el “bloc constitucionalista” i aquells anomenats “indiferents”, que ara estarien disposats a sortir del seu ostracisme al llarg dels cicles electorals autonòmics.
En aquest escenari, deliberadament decantat en favor de la continuïtat del domini de la raó d’estat espanyola, la tasca que li esperaria a l’independentisme, en cas que guanyés les eleccions, seria colossal, perquè no sols afectaria la recomposició del poder en tots els àmbits, sinó que comportaria una mena de reconstitució de la moral pública sota l’assalt enfurismat i incontinent de la catalanofòbia. La insistència dels partits monàrquics en el dibuix d’aquesta situació, traçada i alimentada per la burocràcia repressora que mana a l’Estat, planteja cruament a l’independentisme què farà l’endemà de les eleccions: cal preguntar-se, doncs, si ho té prou en compte, i, en cas que sigui així, com pensa enfrontar-s’hi. Fins fa un mes, jo era dels que pensaven en un govern de concentració dels tres partits independentistes amb els Comuns-Podem de les “sobiranies”, la plurinacionalitat, etcètera. Un programa republicà de xoc i garanties socials, de nous drets individuals i col·lectius, obert a un procés constituent, permetia construir el país sota una nova cohesió i un horitzó d’emancipació global basat en realitats materials i noves formes de participació col·lectiva en els afers públics nacionals. No cal dir que el desplaçament de Catalunya en Comú cap a un territori de permanent indefinició programàtica en tots els àmbits, excepte en la desqualificació sistemàtica de les conquestes guanyades l’1 i el 3 d’octubre, que la proclamació de la República el 27-O no va ser capaç de coagular en forma de poder propi, m’han fet renunciar a la utopia d’aquella proposta agosarada de concentració de poder. De manera que el 22-D l’independentisme necessitarà un “suprem arquitecte” per aixecar el nou edifici del poder. Fins ara, la base d’aquest edifici del poder ha estat molt àmplia i ferma; en canvi, el cim potser ha sentit vertigen a l’hora de rematar l’edifici. Potser caldrà que la nova figura geomètrica sigui menys piramidal i més horitzontal. Que el “suprem arquitecte” sigui col·lectiu. Que el poder torni al carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada