Toni Comín: «El proper pas»

Els consellers a qui ERC va fer confiança perquè forméssim part del Govern a partir del gener del 2016 hem d’estar orgullosos de la nostra feina. Perquè el balanç de la nostra acció de govern és positiu. En un context de dures limitacions pressupostàries degudes a l’injust model de finançament i a les conseqüències fiscals de la crisi, amb les finances de la Generalitat primer segrestades pel FLA i després directament intervingudes, amb un marc competencial cada vegada més estret, sempre coartat per les sentències d’un Tribunal Constitucional cada vegada més centralitzador... tot i així hem tirat endavant un programa de reformes socials i institucionals valent i progressista. Polítiques d’esquerres, però rigoroses. Si alguna cosa necessita aquest país és que se’l governi des d’un reformisme transformador i alhora transversal, compromès amb la justícia social i la lluita contra les desigualtats més que amb cap altra cosa. Però capaç d’aconseguir canvis efectius, no només de somniar-los i proclamar-los. Necessitem una esquerra que, a més de voler una Catalunya més justa, sàpiga com governar per aconseguir-ho. I, d’entrada, per governar calen majories electorals prou àmplies, unes majories que només s’aconsegueixen des d’una esquerra inclusiva, capaç d’obrir-se a banda i banda, capaç d’entendre’s tant amb l’esquerra més radical —en el bon sentit de l’adjectiu— com amb els sectors amb un sincer compromís social que pugui tenir a la seva dreta.

Des de Salut, des de Justícia, des d’Exteriors, des d’Agricultura, des d’Economia, des Treball, Benestar i Família: no caben en aquest article la llista de reformes socials i institucionals que hem impulsat en aquest temps de treball intens i incansable. Algunes han transcendit el conjunt de l’opinió pública: el tancament de la Model com a símbol del pitjor del nostre passat, la implantació de la Renda Garantida de Ciutadania, una política tributària més redistributiva amb nous impostos que gravin més les grans fortunes, l’impuls de la xarxa d’oficines de la Generalitat a l’exterior, les noves polítiques agroalimentàries per garantir un futur digne per a les noves generacions agràries, entre d’altres exemples. Moltes només han arribat als seus afectats directes.

Des de Salut, posem en valor totes les polítiques iniciades per enfortir el caràcter universal, públic i equitatiu del nostre sistema sanitari: la llei d’universalitat, el finançament de l’Atenció Primària en funció de la situació socioeconòmica de la població que atén, el pla per lluitar contra la precarietat contractual dels nostres professionals sanitaris, les desprivatitzacions de l’activitat en l’atenció especialitzada, l’entrada de la Generalitat als hospitals de Reus, Berga i Mora d’Ebre, el retorn de les grans inversions als nostres hospitals —Vall d’Hebron, Viladecans, Bellvitge—, l’aposta decidida per la salut mental, el compromís inequívoc amb el col·lectiu d’infermeria, la reversió en un any d’un terç de les retallades, etc. Però en podríem explicar moltes més. Semblaria que han passat quatre anys si consignéssim tots els canvis que s’han fet.

Hem fet molt. Però volem fer molt més. Perquè no hem fet prou. Perquè els problemes socials del nostre país continuen aquí: desigualtat, pobresa, una educació que millora però que té encara molt camí per recórrer per ser de les més bones d’Europa, uns emprenedors als quals no s'ofereixen les condicions de competitivitat que mereixen, un mercat de treball que té índexs d’atur i de temporalitat als quals no ens podem resignar, un frau fiscal inadmissible, una cultura que està lluny de tenir el pressupost públic que li correspondria, un dret a l’habitatge encara escassament protegit, etc.

Sovint hem dit, aquests dos anys: si amb un govern autonòmic (amb un grau de dèficit fiscal tan alt) hem fet tot el que hem fet, què no faríem els homes i dones d’ERC si disposéssim d’una República? Però crec, avui, que cal canviar aquesta pregunta i formular-la així: com podrem fer tots els canvis i reformes socials que aquest país mereix sense els instruments d’una República? Hem fet passos, però en volem fer encara molts més. I volem —necessitem— una República per poder-los fer.

Com podria bastir un conseller de Justícia un veritable poder judicial independent i una justícia àgil i eficient sense una República? Com un conseller d’Exteriors podria construir la xarxa d’ambaixades que Catalunya necessita per defensar els seus interessos arreu del món sense una República? Com podria un conseller de Treball fer un mercat de treball comparable als dels països més avançats d’Europa, amb un salari mínim digne, sense una República? Com podria un conseller d’Economia fer un sistema tributari que acabi amb el frau, al servei de la redistribució i de l’economia productiva sense una República? Com podria un conseller de Salut acabar amb les llistes d’espera, empentar de manera decidida les inversions que necessiten els nostres hospitals i la nostra primària, o donar als professionals sanitaris els sous que realment mereixen sense una República? Són molts els canvis que volem fer, són molts els canvis que necessitem. I sense els instruments d’una República —diguem-nos la veritat— difícilment el nostre país no podrà dur-los a terme.

Tenim la voluntat, som gent d’esquerres, progressista. Tenim la majoria social que exigeixen aquestes polítiques valentes i transformadores. Tenim el rigor i la capacitat de governar, entenent que els canvis no es fan només des dels despatxos sinó també des de la mobilització social. Ens falta només allò que tot país té dret a tenir per promoure el benestar i la prosperitat de la seva gent: una República, al servei dels drets i de la dignitat de tots els seus ciutadans. Una República que sigui la garantia que tothom, sense discriminacions, vingui d’on vingui, pensi com pensi, parli com parli, estimi com estimi, pugui lluitar per la seva felicitat i tirar endavant el seu projecte de vida.

Font: elNacional.cat