Abans de saber-ho tot, però, haurem de votar. Podrem votar. Encara que no exactament de la manera que hauríem volgut. No és casualitat. Aquests últims anys, els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol han tingut com a missió principal interferir en el procés català cap a la independència. Aquest era i és el principal risc que ha hagut d’afrontar l’Estat. Des del respecte a les víctimes i als seus familiars, el procés comporta per a l’Estat un risc políticament més gran que el perllongat i sagnant desafiament que li va suposar el terrorisme. Potser per això l’Estat va dedicar més atenció negociadora a aquell conflicte de la que ha dedicat a la reivindicació catalana. En un cas i l’altre, l’Estat ha comès abús de poder. En totes dues ocasions ha restringit les garanties democràtiques: llei de partits (per excloure determinades formacions polítiques d’una legalitat feta a mida i privar-les dels seus drets); prohibició del referèndum (per impedir que la població catalana es pogués pronunciar sobre el seu futur). I en tots dos contenciosos l’Estat ha mobilitzat els seus aparells i les seves clavegueres: per obtenir informació, per penetrar en les organitzacions —especialment les de caràcter més obert i “espontani”— i per intervenir en els processos de formació i de construcció de l’opinió pública. La proximitat del poder establert a molts dels mitjans de comunicació dominants, l’administració de filtracions, dossiers, mitges veritats, rumors, difamacions i intoxicacions, i l’exacerbació dels sectarismes latents i les divisions internes completen el catàleg d’actuacions.
El procés català ha pogut arribar al punt on som després dels esforços continuats de moltíssima gent. Alguns durant tota la vida; d’altres amb una especial empenta i renovada ambició en el cicle posterior al 2012. S’han hagut de vèncer molts obstacles i moltes inèrcies. S’han hagut de superar moltes intoxicacions i pressions. S’han hagut de dirimir confrontacions d’idees en condicions molt desfavorables. Ens hem vist obligats a improvisar perquè se’ns han prohibit els procediments ordinaris i les vies normals de conformació d’una majoria democràtica. I també, esclar, hem hagut de carregar amb les conseqüències dels nostres propis errors, desavinences i imperícies. De tot plegat hi haurà un dia, molt després del 27-S, que en sabrem més i ens ho podrem explicar. Haurem pogut col·leccionar diferents versions de totes les veritats; cadascú segons la seva experiència, el seu registre, la seva mirada, les seves conviccions. Però ara hem de votar.
Tot hauria pogut anar millor? Sens dubte. Però la realitat i les correlacions de forces són tossudes fins que s’imposen. Per això és tan important que testem democràticament unes forces —les de l’independentisme— que mai abans hem pogut mesurar. I que ho fem de la manera concreta i en les condicions que ens hagin i ens hàgim acabat imposant. És la radicalitat possible i a l’abast, ara mateix, i cal aprofitar-la. No insistim més en el que hauria pogut ser, ni en el dolor que cadascú arrossega. Ja ho faran els historiadors. Ara toca aglutinar, eixamplar, votar i guanyar. Últim article.
Tenim adversaris molt poderosos que disposen de recursos molt superiors. Estan al servei de les posicions de l’Estat per garantir-li la nostra dependència. Molts són professionals qualificats. Gent de talent i expertesa. Tenen instruccions molt clares: impedir-nos l’emancipació. Són molts, estan ben organitzats i són per tot arreu. No només ens hem lesionat sols, doncs. Però encara podem guanyar.
Necessitem més dos milions de vots per posar-nos en marxa. Aquest és el repte. Ho tenim a tocar. Amb la humilitat i l’audàcia necessàries podem encetar una història carregada de possibilitats. Només si guanyem. Totes les altres posicions són legítimes; però, ara mateix, més conservadores.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada