«O revolució catalana per al benestar de les persones i el bé comú, o autonomia espanyola intervinguda amb malestar social»Després d'aquest final feliç –per dir-ho d'alguna manera- de la lluita caïnitaentre les diferents famílies del sobiranisme i, sobretot, després de veure com l'independentisme com a moviment social ha passat per sobre del sistema polític de la Transició arrasant partits tan històrics i immobilistes com el PSC i CiU-UDC, finalment ja ens hem plantat davant del repte més important de tota la història d'aquest país. El tauler polític de cara el 27-S, doncs, queda ben marcat per tres grans blocs: l'independentista (llista unitària + CUP), el d'una esquerra ni carn ni peix que potser acceptaria la independència (Podem-ICV) i les escorrialles unionistes que de ben segur ja tenen reservats els últims seients del Parlament. No cal insistir més que aquesta contesa electoral serà un plebiscit, els partits independentistes han guanyat clarament aquesta batalla, per això, hem d'analitzar amb lupa els tres possibles escenaris que poden esdevenir-se aquest proper 27-S. Bàsicament per aconseguir barrinar una tàctica de bisturí davant dels que seran, de ben segur, el segon grup polític al Parlament, la macedònia d'esquerres federalistes anomenada Catalunya Sí que es Pot.
Aquests tres escenaris poden ser els següents: 1. Majoria absoluta del bloc del "sí", amb el conseqüent inici de la creació de l'estat català. 2. El bloc del "sí" no arriba a la majoria absoluta i depèn estrictament de la bona voluntat de Podem. 3. El bloc del "no" guanya i tot s'acaba. Em sembla que tots endevinareu quin és l'escenari que més hem de prestar-hi atenció, oi? Efectivament, és el segon. I és que la franja que representa aquesta mena d'esquerra és prou important com per decantar aquest país, en cas de complicacions, cap a la independència o no. Aproximadament es calcula que són entre un 15% i un 20%, una xifra prou important com per fer un simple anàlisi a cop d'estómac. Així doncs, hem de combatre'ls com si fossin del bloc unionista? Hem de teixir complicitats perquè és ben sabut que allà dins hi ha independentistes? Si ells no guanyen a Espanya (que no guanyaran), com els hem de tractar perquè s'acabin acollint a la revolució catalana? Perquè l'independentisme acabi tenint l'hegemonia encara li manca esquarterar l'últim reducte federalista, el que representa ICV i Podem a Catalunya, d'aquesta manera no hi hauria cap dubte que aquest país s'aboca a la ruptura.
Tanmateix, no voldria enganyar ni donar falses esperances tampoc, tots sabem que la bona voluntat dels dirigents d'ICV i Podem es redueix a un conte de fades escrit íntegrament a Madrid. De fet, qui m'interessa d'aquest sector no són els seus dirigents, que són del tot avorribles, sinó molts dels seus votants que encara es creuen la historieta d'un govern amic de Madrid. Són els seus votants qui decidiran el tomb definitiu d'aquest país. Per tot això, la meva recepta respecte els "Sí que es pot", seria posar-los cada dia fins a l'extenuació en la dicotomia següent: "O revolució catalana per al benestar de les persones i el bé comú, o autonomia espanyola intervinguda amb malestar social". No hi ha volta de full, no cal barallar-se per res més. I a partir d'aquí, convidar-los amb un somriure a la cara i tota l'empatia possible al nostre procés constituent. Així potser, quan fracassin a Madrid, que fracassaran perquè el PP tornarà a guanyar de carrer gràcies una vegada més al "problema catalán", no els quedarà més remei que acceptar, per pura supervivència, l'opció independentista. Tinguem o no majoria, si decidim igualment construir les estructures d'estat i l'ofensiva del govern espanyol sigui terrorífica, necessitarem com l'aire que respirem introduir al bloc del "sí" alguns diputats d'ICV. Hi heu pensat, en això?
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada