Fins als nostres dies, Espanya ha demostrat ser intolerant amb el pluralisme, al·lèrgica a la diversitat i bel·ligerant contra la diferència. La seva història no és més que la crònica d’una obsessió per a establir l’uniformisme en els territoris del seu estat. Començà amb la uniformitat religiosa, de manera que jueus i musulmans van ser-ne expulsats massivament, mentre que els que van tenir menys sort van ser cremats a la foguera per les seves conviccions religioses, afegint-hi, a més, els protestants. A partir dels decrets de nova planta, el segle XVIII, es promogué l’uniformisme lingüístic, jurídic, universitari i administratiu, i ja més endavant polític, esportiu i simbòlic, fins arribar a configurar la realitat actual on tan sols hi ha espai per a una nació, una llengua, una bandera, una selecció i una religió. Els àmbits de vida que puguin existir per a les nacions altres que l’espanyola són, sempre, si no marginals, sí d’una plenitud força menor a aquella de què disposa la nació espanyola com a tal.
Durant dècades, durant segles, hi ha hagut qui ha cregut, entre nosaltres, que podria existir una manera més còmoda per als catalans de pertànyer a l’estat d’Espanya que aquella que sempre havíem conegut i patit. Hi hagué qui, durant molt de temps, sostingué que calia participar en el govern espanyol o, si més no, intentar influir-hi perquè aquest adoptés mesures més sensates i modernes, en particular en relació al món socioeconòmic, amb l’objectiu de no continuar castigant el progrés del país i el seu creixement econòmic. Fins i tot semblava que Madrid decidia la política i Catalunya hi aportava els criteris econòmics més actuals, amb una dinàmica més europeista, de manera que, sovint, el ministre d’Indústria de torn acostumava a ser català, amb Alfons XIII, amb la República, amb Franco, amb el PSOE o amb el PP. Però, de fet, suposant que això fos cert algun cop, aquesta situació ja ha deixat d’existir. Madrid, com a sinònim d’Espanya, ja fa temps que s’ho fa tot i que decideix sobre tot, sobre l’economia i sobre la política i, a més, competeix directament amb nosaltres, utilitzant a benefici seu i contra nosaltres tots els mitjans i instruments de què disposa el seu estat.
Els sectors més dinàmics de la nostra economia pateixen el resultat d’aquesta concepció uniforme i centralista de l’Estat, on tot està pensat des de Madrid i per a Madrid, des la creació d’infraestructures radials, la negació del corredor mediterrani per a treure rendiment positiu de l’àrea més dinàmica i exportadora o l’adopció de mesures molt allunyades d’allò que, realment, li cal al teixit productiu català. I això afecta l’àmbit de les infraestructures, la recerca, la innovació, el comerç internacional, la fiscalitat, la creació d’ocupació, etc. Un país amb història, tradició i cultura industrial, així com neguit exportador i talent creatiu, no pot ser dirigit per polítiques molt allunyades d’aquests valors i d’aquesta realitat.
Allà, però, on més perjudicial ens resulta la pertinença a l’estat d’Espanya, és en l’àmbit social. La sagnia permanent que significa l’aportació catalana a Espanya, en forma d’impostos, amb el vergonyós, injust i insuficient retorn posterior, comporta que siguin la gent treballadora, els sectors populars i les classes mitjanes, els més perjudicats per la nostra pertinença a Espanya. Per això, com ja fa un segle assegurà a Madrid el dirigent sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre, són aquests sectors socials majoritaris els que es veurien més beneficiats de la desconnexió amb Espanya, la millor manera de dur a la pràctica mesures positives en l’àmbit de la salut pública, l’atenció a la gent gran o dependent, l’habitatge, la creació de llocs de treball, la cobertura educativa adient, l’abaratiment i millora del transport públic, etc. En canvi, la continuïtat de Catalunya a l’estat espanyol en beneficia les elits extractives, tota la casta privilegiada que viu de l’esforç i el sacrifici català per a mantenir, simultàniament, mesures permanents anticatalanes en tot els àmbits.
La casta funcionarial, judicial, militar, empresarial, eclesiàstica i mediàtica és l’única interessada a no modificar l’estat de coses actual. Per això resulta incomprensible que, en ple segle XXI, hi hagi qui ens demani de creure en Espanya, com a solució als nostres problemes, quan resulta que, de fet, Espanya és el nostre problema. Per això és inacceptable que, des de posicions pretesament d’esquerres, hi hagi qui pretengui ajornar la nostra decisió definitiva, un cop i un altre, amb l’anunci d’una altra Espanya que no existeix i que ningú a Espanya no ha tingut mai la imaginació i la voluntat que pogués existir. Si hi ha, avui, una revolució civil i pacífica imaginable, si hi ha un canvi democràtic possible, aquest es diu independència de Catalunya. Continuar fent-nos creure en Espanya és un frau polític, una condemna a l’agonia nacional i una agressió directe als interessos de la gent treballadora. Espanya ja sabem com és. I Catalunya també sabem com ens la imaginem i com la volem: lliure, justa i culta. Res a veure, doncs, amb continuar ofrenant glòries a Espanya, siguin de dretes, siguin d’esquerres...
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada