José Antich: «Per què Montoro sempre guanya»

Un consell: vagin amb molt de compte amb el que llegeixen aquest estiu si no volen que els facin passar bou per bèstia grossa. En cas que no ho facin, potser els passa el que m'explicava un amic durant una discussió que havia tingut aquest cap de setmana. El debat tenia l'origen en una informació publicada a la secció d'economia d'El País i que duia per títol "Les comunitats s'estalvien 22.000 milions pels crèdits estatals". El diari explicaba com gràcies al Ministeri d'Hisenda les autonomies havien vist alleujades les seves arques públiques amb els ajuts del pagament a proveïdors i el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Dos mecanismes, per cert, que en mans del ministre Montoro no han estat cap altra cosa que una manera quirúrgica d'ofegar financerament les autonomies.

Doncs bé, des del 2012 les autonomies han rebut, segons el càlcul del diari, préstecs per més de 160.000 milions per aquests mecanismes, xifres a què no haurien pogut fer front ja que els mercats els havien tancat les portes i no volien refinançar el deute autonòmic. El meu amic, que està convençut del maltractament de l'Estat a Catalunya, però que milita en un cert passotisme, tant pel que fa als debats sobre finançament com pel que fa al dèficit d'infraestructures, no va saber què dir quan el seu interlocutor va rematar: dels 22.000 milions que s'havien estalviat les autonomies, una part important, 7.509 milions d'euros, se'ls havia estalviat Catalunya.

La dada quedava allà i, de fons, el missatge: l'Estat ha socorregut les finances de Catalunya. La seva irritació va ser extrema quan al cap de poques hores va llegir, gairebé sense voler, l'explicació del professor Santiago Niño Becerra, tan simple i tan clar quan exposa les coses: "Catalunya s'estalvia 7.500 milions en interessos d'uns diners que són seus però que l'Estat li deixa". O sigui, que primer es finança malament una autonomia; segon, quan està ofegada no té més remei que demanar diners a l'Estat, és a dir, els seus diners; tercer, se li concedeix a canvi que faci determinats ajustaments; i quart, una vegada que ha fet tot el que se li ha demanat, l'autonomia financera és inexistent. El cert és que quan s'arriba al final ja ningú no recorda el principi. I guanya la banca.

Font: elNaional.cat