NO PAS D’ARA, de sempre, els Mossos han estat en el centre del debat sobre Catalunya i l’estat espanyol. No pas perquè (espero) algú cregui que aquest debat s’hagi de resoldre a trets. En els últims cent anys, en la seva relació amb Catalunya, el màxim actiu de l’Estat era la seva capacitat de garantir la seguretat (alguns en dirien l’ordre). Les institucions catalanes, la Mancomunitat, la Generalitat, pensaven en la llengua, en la identitat. Però la seguretat era la gran oferta de l’Estat. I quan anaven mal dades i la demanda de seguretat creixia (Setmana Tràgica, pistolerisme), l’Estat acabava guanyant la partida a base d’oferir seguretat. Quan els Mossos han passat a ser alguna cosa més (amb tots els respectes) que una guàrdia de trànsit, quan toquen el nucli de la seguretat, a l’Estat se li encenen les alarmes. Algú disputa el monopoli. Els atemptats de la setmana passada van situar els Mossos davant de la crisi més dramàtica de la seva història. I la van superar amb excel·lència, no tan sols operativa, també comunicativa. I feien les rodes de premsa en català. Per primera vegada en la història, l’oferta de llengua i la de seguretat eren a la mateixa banda. S’entenen els nervis dels qui ara els fan les crítiques més injustes i miserables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada