Per què hi ha tan poc suport entre els intel·lectuals a l’1-O?
El dret a decidir és inqüestionable, i el subscriuen a favor del Sàhara o el Tibet. Però quan es posa en un terreny que els toca directament, desapareix per la falta de valentia, perquè els mitjans on escriuen els traurien les columnes, però sobretot perquè veuen que es queden sense país. Són més espanyols i nacionalistes que els espanyols i els intel·lectuals estrangers. No els agrada la idea. No poden admetre el dret a decidir d’una part del que consideren Espanya perquè precisament la consideren Espanya. Però això significa subscriure la posició dels de sempre i aleshores els d’esquerres callen. Estan literalment amagats.
S’escuden en els valors de la legalitat per sobre de la democràcia.
Entenc que hi ha algunes persones que raonin d’aquesta manera, però em costaria molt qualificar-los d’intel·lectuals. Entenc que els comissaris i el govern brandin la legalitat com al paleolític brandaven l’arma, però un intel·lectual no ho pot permetre, perquè qualsevol entén que la legalitat és un assumpte de conveniència. ¿O és que existeix una legalitat que es pugui invocar per sobre de la voluntat de la gent?
També hi ha l’argument de la corrupció: que el Procés vol tapar les vergonyes del PDECat.
És un argument tàctic d’aquests demagogs de fireta. Existeix el discurs, fins i tot revestit per capes acadèmiques, que titlla el nacionalisme de burgès i elitista. Però les societats, igual que els individus, canvien i el que estem veient aquí és que aquest discurs de classe s’ha trencat. L’independentisme ara és interclassista i transversal. La prova és que són capaces d’acció política conjunta forces que no tenen res a veure com el PDECat i la CUP.
¿I això quin impacte té en la política? ¿Sense referents ideològics, els partits no poden virar cap a la defensa del dret a decidir?
La distinció que vens a fer entre polítics practicants i referents intel·lectuals no està tan clara. Molts dels polítics practicants presumeixen d’intel·lectuals. Fet aquest incís, la causa i l’efecte es donen al mateix temps. L’acció és dialèctica i la causa i l’efecte van rodats. Sobre l’opinió pública, tampoc està tan clar. A l’últim CIS, la independència té una preocupació de la gent del 2,6%, és a dir, a la gent li importa un rave. Té dues lectures: que no hi estan en contra o que estan tan segurs que al final els tancs entraran per la Diagonal que tant els fa.
¿I el paper dels mitjans, parlant sempre del referèndum il·legal, acaba d’acorralar la dissidència?
Es crea un clima d’opinió. L’espiral del silenci s’invoca per definir el que està passant a Catalunya, però és a Madrid. Si hi ha un sector social procliu a acovardir-se són els intel·lectuals. Això entronca amb la tradició de la cultura política del franquisme i s’arrossega des d’aleshores.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada