El concepte d’Estat que encarna el PP simplement no pot tolerar la diferència. No pot tolerar ni Gibraltar. El PP vol viatjar al passat i vol arrossegar-nos amb ells. Des de la seva primera majoria absoluta, l’any 2000, estan en campanya permanent per aquest objectiu. I, com he dit, volen guanyar per 10 a 0. La seva estratègia de campanya té quatre fases.
La primera és recentralitzar i liquidar de facto l’estat de les autonomies. En aquesta tasca han avançat molt. Penseu, per exemple i significativament, que el primer que va fer el nou govern del PP l’any 2011 va ser avortar el procés que podria haver portat a la gestió individualitzada de l’aeroport del Prat. Però potser el més notable, i més recent, és la tristíssima feina de la comissió d’experts sobre el sistema de finançament, que, amb les excepcions de la discrepància total de les Balears i la no presència de Catalunya, es podria resumir a donar carta blanca al ministeri a canvi de res, ni de quatre llenties. Ha estat patètic.
La segona, que els està sent més difícil, és domesticar Catalunya per encabir-la en el model unitari. Aspiren que Catalunya sigui com una regió francesa i Barcelona com Lió. Les regions franceses no només depenen en tot de París sinó que són felices de dependre de París. Això és el que somien els dirigents del PP. I pel que fa a la llengua, només cal mirar el que promouen a València i a les Balears: la folklorització i la degeneració cap a unpatois. Que ningú es cregui que quan hagin liquidat l’estat de les autonomies permetran una excepció catalana. Van fer el cafè per a tothom per evitar-ho (“Catalunya és una nació i per tant nosaltres també”) i ara el retiren amb la mateixa intenció (“No som una nació i per tant Catalunya tampoc”).
Si aconsegueixen liquidar la diferència catalana llavors la tercera fase serà la laminació de l’autonomia basca. No sé si a Euskadi en són conscients, però la garantia de la seva excepcionalitat és la resistència catalana. Ara el PP dissimula (Ciutadans menys) perquè li convé. Però per a l’essencialisme de l’estat unitari no hi ha res consolidat. No hi ha excepcions.
I la quarta fase -de fet, no tant una fase com una faceta permanent d’activitat-és l’engrandiment de Madrid. Per al centralisme el tracte diferent de la capital no és una excepció, és l’arquitectura política natural. Això es porta a extrems exacerbats. No se’n té prou amb la capital acumulant totes les institucions de l’Estat. També es vol que tingui les millors infraestructures i que sigui l’hàbitat propi dels rics i dels centres de decisió econòmica. I per això cal que Madrid pugui tenir un règim fiscal més favorable que les províncies. De les recomanacions de la comissió d’experts del finançament n’hi ha una de sensata: harmonitzar l’impost de successions. No ho faran. Al contrari, és previsible que el proper sistema de finançament consagri l’excepcionalitat fiscal (perdó: la preeminència deguda) de Madrid.
I aquí és on pretenen arribar. És el camí que creuen que se’ls obre decisivament si en el conflicte de l’1-O guanyen per 10 a 0. Tinc amics que pensen que hem anat massa ràpid, que l’associació amb la CUP és problemàtica, que amb els resultats del 27-S no havíem de posar dates. En definitiva: que hem comès errors. Jo els dic que puc compartir aquests judicis però que ni ells ni jo volem, ara i aquí, que la vicepresidenta efectivament guanyi per 10 a 0. I això vol dir que el dia 1 d’octubre cal que es desplegui una gran, i pacífica, demostració de dignitat democràtica, i que estiguem en condicions de llevar-nos, el 2 d’octubre, amb el cap i la moral ben alts.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada