Aquests dies dramàtics que hem viscut ens han demostrat, lluminosament, que la Generalitat de Catalunya ha actuat eficaçment com un estat proper. Bé, encara és una administració subestatal, però ha exhibit bones característiques d’estat i bones característiques de proximitat. La nostra policia -els Mossos- ha reaccionat de pressa i amb eficàcia als atacs perpetrats a la Rambla i a Cambrils. Els nostres serveis d’emergències i mèdics han estat exemplars. Totes les nostres categories d’especialistes cridats a ajudar ho han fet massivament, amb gran professionalitat i amb gran humanitat. La comunicació ha funcionat bé, cosa ben important atesa la varietat de nacionalitats afectades. Les nostres autoritats han estat presents quan tocava i dient el que tocava, que és informar, encoratjar, tranquil·litzar i oferir missatges que ens han donat orgull de comunitat en moments tristíssims.
Una administració propera. La proximitat és un gran valor per a una administració pública. Continua sent un principi generalment acceptat: el millor per a la ciutadania és que els serveis públics es despleguin com més a prop seu millor. És el principi de subsidiarietat. Ensenyament, salut i policia són tots serveis de proximitat. Són serveis que funcionen millor quan qui els ha d’oferir coneix el medi en què actua. La democràcia sol garantir la proximitat, però no sempre ho fa. La democratització dels ajuntaments va representar una millora enorme en la provisió de serveis a la ciutadania. Els van passar a oferir veïns i veïnes que coneixien el seu medi. La creació de comunitats autònomes, en règim democràtic, va ser una millora semblant. Va aportar proximitat als criteris polítics i a la detecció de prioritats i de problemes. La definició de l’abast polític de l’acció de la Unió Europea, feta d’estats democràtics, també es va fer partint de l’assumpció del principi de subsidiarietat, que permet distingir quins afers són de competència de la Unió i quins de competència dels estats membres. Tanmateix, a vegades la democràcia pot adquirir una deriva centralitzadora que trenqui el principi de subsidiarietat.
Retornem al que ha passat amb els atemptats. El sentiment, àmpliament compartit, que el govern espanyol ha estat absent o sobrer s’ha complicat amb les informacions que deixen clar que no ha compartit informació crucial amb la policia catalana. Fins i tot li ha negat l’accés a la informació de l’Europol i els recursos que s’havia compromès a donar-li a mesura que la policia es desplegués en el territori, o l’autorització per convocar noves places. La seva obsessió política li fa oblidar les obligacions de servei a la ciutadania. Es detecten tics d’estat en contra i tics d’estat llunyà. Ferran Mascarell -l’actual delegat de la Generalitat a Madrid- va publicar fa menys de dos mesos un llibre en castellà titulat Dos Estados. Defensa que tots -espanyols i catalans- estaríem millor amb dos estats que no pas amb un de sol. Ara hem pogut veure tots que l’altre estat, el nostre, ens convindria molt.
Les competències de seguretat, fronteres i immigració estarien molt millor en mans catalanes. Servirien millor -per simple proximitat- a la ciutadania de Catalunya. Ja fa temps que es diu en referència a la política d’asil. Ara s’ha vist amb la política de seguretat. Ho hem vist en altres competències que encara no són en mans de la Generalitat, com la major part de les fiscals, les d’ocupació, les de pensions i les d’afers exteriors. Ho hem vist en moltes altres circumstàncies i també en totes les àrees de competència de la Generalitat, des de salut fins a recerca o energia passant per universitats, cultura i habitatge, sense oblidar l’escàndol de les infraestructures i de la seva gestió, precisament en aquelles parts de competència estatal. El conflicte del Prat aquest estiu és l’enèsim recordatori que l’aeroport de Barcelona funcionaria molt millor i seria molt més útil si es gestionés des de les administracions i els interessos més propers.
S’ha acabat el temps, especialment dins de la Unió Europea, en què el que importava era un estat gran i fort que funcionava millor i ho solucionava tot. En darrera instància, la petició d’autodeterminació es basa en un fonament tan simple i tan sòlid com el de reclamar un estat proper. La petició de ser governats per un estat proper és tan senzilla com indiscutible i comprensible per a tothom. Les independències i democratitzacions de tot el món modern, començant amb la dels Estats Units d’Amèrica, s’han forjat sobre aquest principi. Un estat que no sap oferir a una part de la seva ciutadania l’escalf i l’atenció d’un govern proper és un estat que renuncia a la seva mateixa legitimitat política. Aquest és el motor que a l’estiu s’ha accelerat i que pot generar per a l’1-O uns canvis d’opinió de grans dimensions. Cal l’estat propi per assolir un estat proper.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada