Recentment el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ha fet públic l’informe sobre el repartiment d’actius i passius amb l’Estat espanyol, establint la posició catalana al respecte. Analitzant el seu contingut, veiem la complexitat de la qüestió en extreure algunes conclusions. En primer lloc, Catalunya no ha d’assumir deute d’altres comunitats autònomes, ni ajuntaments d’altres comunitats. Tampoc té l’obligació d’assumir deute de l’Estat contret amb particulars. Això inclou el rescat a la banca, el deute tarifari amb les elèctriques, el rescat a autopistes de Madrid, l’emissió de deute públic espanyol, el deute a proveïdors, etc. L’Estat català tampoc tindrà l’obligació d’assumir deute contret per fer obres, serveis i infraestructures fora de Catalunya. Ni haurà d’assumir el cost íntegre d’unes infraestructures realitzades a Catalunya que ja hem contribuït a finançar, perquè aleshores ens ho estaria cobrant dues vegades.
L’informe del CATN incorpora algun element força interessant que sí hauria de fer tremolar a possibles inversors oportunistes, com és el fet que Catalunya tampoc té l’obligació de respectar la privatització de béns públics espanyols en territori català. Després de la publicació de l’informe Margallo, Espanya no pot negar que som en un procés de secessió. I per tant, la venda d’actius públics situats a Catalunya (AENA...) serà nul·la de ple Dret.
Finalment, i encara que no ho digui l’informe del CATN, Catalunya tampoc té l’obligació d’assumir deute ni de respectar obligacions contretes per l’Estat espanyol que vulnerin la legalitat vigent, així com els sobrecostos injustificables d’algunes infraestructures. A més, al deute que assumeixi Catalunya li haurem de restar el deute de l’Estat contret amb la Generalitat. I doncs, què ens queda? A més del deute de la Generalitat i el dels ajuntaments catalans, hauríem d’assumir una part proporcional del deute no territorialitzable de l’administració central de l’Estat, com per exemple el del ministeri de defensa. Aquest sí que és comú a tots els espanyols i, per tant, ens correspondria assumir una part equivalent al nostre pes demogràfic.
El problema és que en tal cas, l’Estat espanyol estaria obligat a complir al menys dues condicions: primer, ens hauria de transferir els actius associats al deute que Catalunya es comprometés a assumir. No ens poden fer pagar el preu d’un submarí nou de trinca i donar-nos-en un de vell. I nosaltres per a què volem un submarí? Us preguntareu. No el volem per a res. Però hem de fer veure que el volem. Quan més interès mostrem millor. Molt probablement serà l’Estat espanyol qui es negarà a transferir-nos-el. Al cap i al fi, no en té l’obligació. En tal cas tampoc ens podrà transferir el deute corresponent a un actiu que ens nega.
En segon lloc, si Catalunya assumís una part del deute no territorialitzable, Espanya també hauria de transferir a Catalunya una part equitativa dels actius no territorialitzables: reserves del Banc d’Espanya, comptes corrents, títols d’empreses, productes financers, patrimoni nacional, la part proporcional d’un inexistent fons de reserva de la seguretat social, etc. Molt probablement Espanya no voldrà complir cap de les dues condicions. Tanmateix, només cal que incompleixi una per que estigui obligada a quedar-se tot el deute.
Òbviament l’escenari de la secessió pactada plantejat pel CATN és més amable, tant per a les parts, com pels creditors, els mercats i els inversors. Però això, ara ja només depèn de l’Estat espanyol. I si de cas que vagin tremolant.
Font: ccncat.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada