Albert Pla Nualart: "El pacte com una forma d’indignitat"

ANTONI CASTELLS, el català viu que deu haver dedicat més temps i intel·ligència a aconseguir un tracte fiscal just d’Espanya, va deixar anar dimarts, en una entrevista a la ràdio amb Mònica Terribas, una sentència digna de ser esculpida en pedra: “Per a l’ànima castellana el pacte és una forma d’indignitat”.

Tendim a pensar que Madrid no compleix els pactes per mala fe, però en un cert sentit és molt pitjor que això: no els compleix perquè té un dificultat intrínseca, dictada per la seva genètica cultural -perdoneu l’oxímoron-, per complir-los.

Per l’espanyol que beu de la cultura de Reconquesta, de l’ideal de reunificació fòbic a la diversitat, un pacte és una treva per als moments de feblesa, un deshonor que només cal consumar si no ets prou fort per saltar-te’l.

Quan les coses es veuen així, és inevitable sentir un cert menyspreu per un poble que fa pactes amb la curiosa idea de complir-los, per aquest pactisme -inscrit al nostre ADN segons Jaume Vicens Vives- que ens fa anar sempre a Madrid amb el lliri a la mà.

Una sortida pactada, doncs, serà inviable si la majoria d’espanyols no transmigren de l’ànima castellana cap a una de més europea. I sembla poc prudent, mentre això no passi -faran falta molts més Erasmus-, ficar tots els ous al cistell pactista: seguir somiant en truites en forma de tercera via.

Hem fet molta burla del Rajoy que afirma “No puc acceptar que se sotmeti a referèndum l’existència del meu país” però crec que poques frases són tan fidels al que pensen i senten, encara, una majoria dels electors de l’Estat.

Pactar amb el que et sent seu és un exercici encara més arriscat que fer-ho amb qui considera el pacte una forma d’indignitat. És força més realista, per trist que sembli, aspirar a una treva que s’eternitzi -a una amputació que cicatritzi- sota els ulls còmplices d’Europa.

Font: ara.cat