La commoció pública que ha produït la confessió del president Pujol és la millor prova de la magnitud política de la seva persona i del seu rol decisiu a l’hora de definir i practicar el catalanisme polític de l’últim quart del segle vint. Jordi Pujol va interpretar l’opinió pública catalana (amb tots els seus desigs i també amb totes les seves pors) i va entendre Espanya (amb totes les seves foscors) com pocs polítics catalans ho han fet mai. I, sobre aquesta capacitat de percebre tant la mentalitat catalana com larealpolitik espanyola del seu moment històric, va bastir un programa de govern força efectiu, almenys fins a mitjans dels noranta, amb trets que encara perduren entre nosaltres: una política de pacificació (o, per fer servir un terme anglès més precís, appeasement ) cap a Espanya (pagat, amb el dèficit fiscal, a preu d’or) i de modernització peninsular (de la mà de la UE i l’euro) que permetés cohesionar culturalment a Catalunya els guanyadors i perdedors de la guerra i la nova immigració (tot resumit en l’eslògan “Som sis milions”) i que assolís miniestructures d’estat (ensenyament, ràdio, televisió i Mossos).
Ara bé, també és cert que el seu lideratge, la seva habilitat per navegar entre els dos grans pecats polítics dels catalans del segle vint (el menfotisme immobilista i l’instint revolucionari) i la seva capacitat per construir una obra de govern van anar minvant fins a desintegrar-se amb el nou segle. La dreta espanyola, finalment reconstruïda després d’un llarga Transició en el desert, el va deixar sense espai de maniobra a Espanya. L’esquerra catalana, que havia perdut el lideratge catalanista amb la Transició, va confluir en el salt federalista maragallista fins a prendre-li el poder. I , sobretot, el mateix pas del temps va fer cada cop més gran la distància entre la generació de Jordi Pujol (la de la primera postguerra, la de la feina com a refugi de la derrota) i les generacions més joves, que ni van participar en el resistencialisme dels seixanta (el gran rival del pujolisme) ni van votar la Constitució del 78. Per tot això, la conclusió que el sobiranisme és una nova reencarnació del pujolisme sona a acusació buida. En realitat, i amb tots els peròs que es vulgui, és (o aspira a ser) tot el contrari: l’emancipació de la cotilla de l’autonomisme.
La segona part de l’argument (que Espanya actua de tutor independent d’una Catalunya siciliana) és també buida. Espanya és incapaç d’oferir regeneració: en termes d’independència judicial i de corrupció, el seu rànquing internacional és lamentable; i l’alternativa antisistema de Podem conté un noranta-nou per cent de populisme chavista i només un u per cent del social-liberalisme nord-europeu que caldria.
Que l’espanyolisme tingui poca credibilitat no vol dir, però, que el frau fiscal del president Pujol no pugui fer mal. Decep els votants catalanistes (generalment grans) que havien fet el gir sobiranista de la seva mà, i toca directament la línia de flotació de la coalició que porta el pes de la preparació de la consulta. Ara per ara (i parlo d’una ara força llarg), CiU és imprescindible per arribar a bon port. Sense el centre moderat, tots els grans intents històrics de transformació política a Catalunya s’han acabat estavellant. L’única solució és, per tant, fer net a dins dels dos partits que componen la coalició.
En tot cas, d’aquesta crida a la netedat i a la regeneració no se n’escapa cap partit. Els votants estem tips de veure polítics que utilitzen els draps bruts dels altres per defugir les seves pròpies responsabilitats. Però, atenció, també ho estem de la utilització fàcil de l’eslògan de la “nova política” (amb actors que es postulen com a moralment superiors) contra una suposada “vella política” i així justificar un canvi de cadires. La política sempre serà la política, amb la seva dosi de forats negres i pràctiques sinistres. L’únic que podem intentar és domesticar-la. Això passa per reduir el pes de l’economia immobiliària i hotelero-turística (i totes les llicències i permisos que genera) i per trencar l’opacitat institucional de les regles de joc actuals (amb mandats limitats, zero subvencions a la premsa, fiscals elegits popularment i jutges lliures de l’executiu).
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada