Badia: "El dèficit esportiu català"

«Amb el 16 per cent de la població de l’Estat, Catalunya ha aportat el 39% dels participants als Jocs Olímpics i prop del 45% de les medalles»

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya és un escàndol, tant si s’agafen els 8.455 milions d’euros dels comptes regionals territorialitzats del govern espanyol com els 11.087 milions d’euros calculats pel mètode càrrega-benefici o els 15.006 milions d’euros que surten amb la fórmula del flux monetari xifrats per la Generalitat. Aquestes quantitats superen amb escreix la línia vermella de la vergonya de qualsevol estat que pretén ser una democràcia homologable. Sobretot perquè és una situació que dura de fa quaranta anys i perquè se suposa que la solidaritat territorial no és pas caritat sinó una ajuda per a què les comunitats més pobres s’espavilin. sembla que ja va ser hora que ho facin.

Ara: pel que fa l’esport, el dèficit de la contribució de l’esport català als èxits de l’esport espanyol encara és més descomunal. Amb el 16 per cent de la població de l’Estat, Catalunya ha aportat el 39 per cent dels participants als Jocs Olímpics, des dels seus inicis, i prop del 45 per cent de les medalles, segons les dades de l’Observatori Català de l’Esport. Tot i que no disposo de dades per corroborar-ho, no crec que aquests percentatges siguin inferiors si la referència és el conjunt de les competicions internacionals, sobretot perquè hi ha disciplines en què la presència catalana és absoluta i són, precisament, modalitats en què Espanya passa per ser una potència mundial.

Tampoc no crec que un càlcul de la mena càrrega-benefici corregeixi aquest dèficit perquè, llevat de l’episodi dels Jocs Olímpics de Barcelona, la inversió en esports és minsa i els darrers anys ha anat caient en una proporció encara més acusada que la inversió en infraestructures i el programa de beques no és representatiu perquè es basa en els resultats obtinguts, és a dir, que tal com es plantegen són més un premi que no pas una aposta.

Tant se val. Perquè el dèficit més flagrant no és visible. La inversió més gran en l’esport la fan les persones i les famílies que paguen les quotes d’un club, sufraguen el material dels fills i els acompanyen als entrenaments i els campionats. La superioritat de l’esport català és la seva xarxa de clubs, la seva cultura esportiva que té arrels històriques. Els catalans es van donar a l’esport a començaments del segle XX perquè, temperament al marge, era un factor de modernitat i d’europeïtzació. La base associacionista va fer que hi arrelés i en va propulsar l’expansió. A diferència del que passa a la major part dels territoris de l’Estat espanyol, a Catalunya es practiquen totes les disciplines i a un nivell notable.

En cas d’independència, sembla clar que Espanya patiria molt per mantenir la competitivitat internacional que ara té i que en aquelles disciplines que hem dit, els casos extrems serien el waterpolo, l’hoquei sobre patins i el de gespa, i les curses de muntanya, simplement desapareixerien dels campionats, almenys en els primers anys.

Per a l’esport català, la independència no hauria de suposar cap trasbals, però tampoc cap salt endavant immediat. Això sí, li serviria per a presentar-se al món com la potència esportiva que és. El que hauria de ser és una oportunitat per organitzar i ordenar la política esportiva, per exemple, amb una llei de mecenatge que atragui la inversió privada i amb un model educatiu que permeti als millors atletes compaginar els estudis universitaris amb la pràctica esportiva d’alt nivell.

Font: NacioDigital.cat