Per a la majoria dels polítics, intel·lectuals i creadors d'opinió espanyols —tots els de dretes i la majoria dels d'esquerres— "España" és molt més que un estat polític, és una nació entesa com una totalitat superior, una realitat política que és molt més que la suma (dels vots) dels seus ciutadans. No és una creació humana artificial i convencional, com són totes les altres creacions humanes. És una realitat política transcendent, que vol dir que ultrapassa la història dels darrers segles, que va més enllà d'acords i pactes, que està per sobre de les contingències i pertany a les realitats permanents de la natura. Ens ho han explicat i ens ho expliquen cada dia amb un conte de fades sobre la unitat de "España" —fixeu-vos que si escrivim Espanya estem relativitzant la idea, estem suggerint que aquest estat es pot pensar en altres llengües, que aquesta cosa que ens volen vendre com a sagrada potser no ho és.
Per saber de què estem parlant, anem a les fonts del ministre Wert, de Fernando Savater, de Francesc de Carreras, de tots aquests que ens diuen que "España" és "una realidad milenaria", "la nación más antigua de Europa", " España ha sido la primera nacionalidad formada en Europa, la más caracterizada, la mejor definida. La nacionalidad española, vieja de siglos, no tiene hoy necesidad de formarse".
"[S]i consideramos a las Cruzadas como el hecho histórico más significativo ... del cristianismo europeo, España estuvo amasada con esta sustancialidad histórica religioso-militar medieval. Pero esta tensión constante de cruzada ... precipita el impulso de su historia, acorta sus cielos temporales. España era nacional ya bajo Fernando e Isabel, cuando las otras naciones de Europa eran todavía conglomerados feudales." "Ninguna de las otras nacionalidades europeas tiene, en efecto, una formación tan pura, tan definida y tan alta como la nacionalidad de España. Se forma ésta como tendencia necesaria a la unidad, en una larga cruzada contra los enemigos de la religión."
A una nació tan perfecte li correspon una estructura política especial, "la fórmula española consiste en la fusión de la Nación con el Estado". I aquesta nació exemplar ha donat fruits polítics encara més exemplars en la seva obra educadora i humanitària a Amèrica: "el descubrimiento e hispanización del Nuevo Mundo, no [fue] una empresa «de dominio o colonial», de interés comercial o explotador industrialista, sino, ante todo, fue su finalidad la expansión espiritual, la extensión de la fe católica, la fundación institucional de la más humana y verdadera civilización."
Que les societats catalanes i espanyoles s'assemblen tant com un ou i una castanya, ho sap tothom. N'hi ha prou de comparar quina premsa es llegeix allí i aquí, quins canals de televisió, quines emissores de ràdio, quins partits són votats. Encara millor, vagin als pobles i a les ciutats mitjanes, a Solsona, a Figueres, a Montblanc, a Sort, i comparin amb pobles i ciutats de la mateixa mida a Andalusia, a Galícia, a Castella. Comparin quants aturats hi ha, quantes empreses, quantes fàbriques, l'estructura de la propietat agrària. Comparin, sisplau, comparin. Catalunya ha sigut diferent de "España" als ulls de tots els viatgers forans que des del segle XVIII al segle XX s'hi han passejat.
Una cosa es dir que l'independentisme és un suflé, o un sentiment artificial alimentat pels mitjans de comunicació (!!) i una cosa molt diferent és trobar una majoria social que anheli mantenir-se unida a "España". Avui el que tenim és una majoria social pro independència que recolza en un teixit de associacions populars, ajuntaments, voluntaris, l'ANC, Omnium, etc; i en contra, uns grupets d'escrivents i periodistes de segona fila, que segurament estan pagant la hipoteca amb les fosques subvencions que reben uns papers digitals molt poc llegits. Podria ser que l'unionisme creixés, però tot indica el contrari.
No està escrit enlloc que Catalunya serà independent. Ara mateix ningú pot assegurar que ho arribi a ser, tot i que les probabilitats a favor s'han disparat recentment. Però tampoc no està escrit enlloc que l'estat espanyol conservarà la forma dels 200 i escaig darrers anys—dic 200 perquè fins a finals del segle XVIII Menorca no fou part de "España". Pels poders fàctics de l'Estat (on hi trobem una petita representació catalana) seria una catàstrofe la independència de Catalunya. Saben que la "España" del 2014 no és viable sense la mamella catalana, fins i tot Monago d'Extremadura ho ha dit públicament. No es poden mantenir 17 parlaments, administracions amb 30% de funcionaris sobre la població activa, governs (com Extremadura i Andalusia) que anualment gasten desenes de milions en agències de col·laboració i assessoria al tercer món (tal com ho senten!) i en televisions que no mira ningú. I no cal dir res dels AVEs buits, dels aeroports inútils, dels ports que no funcionen, de les companyies elèctriques subvencionades, de les constructores conxorxades ... Tot això és un disbarat econòmic tan monstruós, que només es pot mantenir escanyant Catalunya. I com que sembla que la Unió Europea, tot i el seu enorme cinisme, no suportaria una intervenció militar, els poders fàctics han de defensar la unitat de "España" sense pistoles ni estats d'excepció.
El PPSOE, Ciudadanos, i llurs corts mediàtiques, amb els grans mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona, malden per imposar un relat nou, una narració que reforci una idea que la història desmenteix, la idea de la unitat "natural", no forçada, harmoniosa, intemporal, permanent, inqüestionable de "España". Amb una unanimitat sospitosa volen crear una narració, un story telling, que comenci amb els Reis (dits) Catòlics, en el segle XV, i que augmenti la credibilitat de una conclusió que els fets neguen, la harmònica i voluntària convivència de les dues cultures i les dues societats diferenciades. Si el Rei diu "el castellano no fue nunca lengua de imposición", la cosa grinyola i ofèn, car som molts que recordem la Barcelona terroritzada dels anys 1940 i 1950. Per dir el mateix amb vaselina i algun toc postmodern, cal inventar-se un conte de fades, necessites fabuladors, necessites Valentinspuigs, Arcadisespadas, Joaquimscolls.
És un recurs que va explicar el sociòleg mediàtic Gérald Bronner: si vols guiar algú a conclusions que a priori no es creuria, explica-li una història que presenti la conclusió com a inevitable, encara que les dades siguin irreals i absurdes — si la història la expliques bé i moltes vegades, i el final és plausible, potser cola. És el poder de la literatura, més les ganes que té la gent de creure's coses que li justifiquin que ho està passant malament.
El que és sorprenent en el cas de "España" avui és fins a quin punt el relat és primari i poc consistent: els Reis Catòlics, la nació indivisible, quatre bajanades mal païdes sobre la industrialització del XIX, el costum i la tradició, ... Això exposa la debilitat de l'unionisme i revela les seves urgències. Probablement el Gobierno español i els poders fàctics de l'Estat tenen enquestes devastadores per llurs aspiracions. Probablement a Madrid són molt conscients que la capacitat d'elaborar estratègia política i discurs del PPC i Ciudadanos és molt dubtosa, per dir-ho sense fer sang.
En el discurs unionista hi ha elements regressius, predemocràtics. Encara no han trobat ningú que defensi de forma creïble el greuge econòmic escandalós que pateix Catalunya. Com volen dibuixar una Catalunya feliç dins de "España", si li demanen que renunciï a la llengua i la cultura, i fins hi tot li prenen el ridícul autogovern de la Transició?
Encara pitjor, el seu principal argument és la por, amenaçar amb isolar Catalunya. En fer-ho, ¿no s'adonen de quina imatge moral estan donant? L'argument és: si decidiu marxar, us castigarem, us farem tot el mal que podrem. És moralment acceptable aquesta pensament? Quin argument tens per castigar una minoria nacional que decideix ser un estat lliure? ¿Que no volen tenir un estat lliure els espanyols? El menys dolent que es pot dir del discurs unionista és que garanteix misèria moral i econòmica pels catalans (i pels espanyols) per molts anys més.
PS. Les cites en espanyol al començament són de l'article "España como pensamiento", de José Pemartín, intel·lectual orgànic del feixisme franquista, publicat durant la Guerra Civil a la revista Acción Española (mars 1937). Hi defensa l'ús de la violència per salvar "España".
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada