Pere Sampol Mas: "Adversaris o enemics?"

En política, l’adversari és el qui pugna, democràticament, per aconseguir el major nombre de vots que li permetin dur a terme el seu programa electoral, ja sigui des del govern o des de l’oposició. Els adversaris polítics, tot i que es puguin atacar durament entre ells i denunciar-se presumptes irregularitats, guarden unes normes -algunes establertes per la llei i d’altres no escrites- que els fan respectar-se mútuament. És el que s’anomena joc democràtic, el qual, en teoria, brinda les mateixes oportunitats als adversaris perquè concorrin a les eleccions amb igualtat de condicions.

Però, i si un dels competidors infringeix sistemàticament aquestes regles amb l’objectiu d’aconseguir el poder a qualsevol preu? Com, per exemple, finançar-se il·legalment gràcies a donatius irregulars o a contrapartides econòmiques a canvi de concessions d’obres i de serveis públics; manipular persones majors o amb deficiències amb la intenció d’obtenir el seu vot; utilitzar els mitjans de comunicació públics, i alguns de privats, als quals finança amb publicitat institucional amb la intenció d’influir sobre l’opinió pública; oferir llocs de treball a les administracions públiques a canvi de fidelitat electoral; imposar una llei electoral que el beneficia de manera descarada i que perjudica les opcions més dèbils...

Aquestes pràctiques fan que ens qüestionem la lleialtat democràtica del seu autor, a la vegada que ens plantegem, seriosament, la seva legitimitat per governar-nos, atès que hauria arribat al poder de manera fraudulenta. Perquè és evident que un partit que gasta molt més en campanyes electorals del que és permès, que disposa de plataformes mediàtiques que alaben els seus actes mentre desprestigien els de l’adversari, a més d’emprar pràctiques que es podrien qualificar de mafioses, tendrà molt més fàcil aconseguir el suport electoral dels ciutadans i molt més si aquests pertanyen a la majoria silenciosa que només s’informa, o desinforma, a través dels grans mitjans de comunicació.

Així, mentre els qui no som del Partit Popular seguim tractant el PP com a adversari polític i, fins i tot, acceptam la seva autodefinició de partit democràtic o partit constitucionalista; per al Partit Popular tots els qui li disputam el poder som enemics, i com a tals ens tracta. La seva concepció patrimonial del poder el fa actuar de manera fanàtica i, en conseqüència, qualsevol mitjà és legítim per perpetuar-se en el poder perquè els altres no estan legitimats per ostentar-lo. Per aquest motiu, quan esporàdicament s’ha vist a l’oposició, el PP actua amb una agressivitat fora mida, emprant tots els mitjans per deslegitimar i desprestigiar l’enemic. En definitiva, per al PP la resta de partits polítics i d’entitats que no estan en la seva òrbita, són enemics. Només això explica la intolerància i el fanatisme que demostra quan es troba en majoria absoluta.

Però, i si a més d’aquestes pràctiques antisistema democràtic, el partit en qüestió utilitza el poder per atacar el que més ens identifica com a Poble? I, a hores d’ara, ja no ens queda cap dubte que l’objectiu principal del Partit Popular és destruir-nos com a Poble, per això ataca el que més ens identifica com a tal: la llengua i la cultura catalanes. El govern de Rajoy i el govern de Bauzá s’han proposat acabar la feina que va iniciar Felip V amb la conquesta militar dels Països Catalans i els posteriors Decrets de Nova Planta. Tenen l’obsessió de continuar fins al final el projecte d’assimilació total que va posar en pràctica Franco al llarg de la seva dictadura de més de quaranta anys. Tenen una concepció bèl·lica del guanyador, segons la qual, la victòria dóna dret a imposar les lleis, la llengua, la cultura i els costums del vencedor, a més de saquejar els recursos econòmics del perdedor. Per a ells, Castella, Espanya té drets de conquesta sobre la resta de nacions de l’Estat, a les quals nega, fins i tot, la pròpia existència. El dret a decidir no existeix, sinó és el dret del conjunt del poble espanyol. Només això explica els privilegis de què gaudeix la llengua castellana sobre les altres llengües de l’Estat. I explica perquè, històricament, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, veuen saquejats els seus recursos econòmics.

I, malgrat tot, és evident que seguirem defensant-nos utilitzant, únicament, les armes de la democràcia. Però hem de saber que tenim davant un adversari que, a nosaltres, ens considera i ens tracta com enemics.

Font: ara.cat