Roser Cavaller: "Condemnats a entendre'ns"

«Amb tot, hi ha una petita diferència entre divorci i procés independentista, i és que sempre els tindrem de veïns»

Amputació o divorci, vet aquí el quid de la qüestió. La imatge de l’amputació la va començar a fer servir el ministre Margallo just després de la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, per representar la possible secessió entre Catalunya i Espanya. Rere una aparent manifestació de dolor i de pèrdua, s’amaga un punyent sarcasme, que nega a Catalunya la mera existència fora del cos que pretén ser Espanya, a qui s’atorga una posició d’absoluta superioritat, en reservar-li els òrgans vitals, la ment i el cor, mentre Catalunya és el braç que fa girar la mola i li dóna de menjar.

Resulta, però, que el nostre país té entitat pròpia i més de mil anys d’història. Per si això no fos poc, el Tricentenari del 1714 ens recorda magistralment que van fer falta els exèrcits de dues Corones per sotmetre’ns, i una repressió brutal. Sigui com sigui, no cal anar al passat per buscar-hi cap justificació. Mai no hem estat enamorats, però encara que ho haguéssim estat, tenim tot el dret a divorciar-nos. Catalunya, precisament perquè mira cap al futur, vol revisar la seva relació amb Espanya, i ho vol fer sense violències, amb la força de les urnes.

Amb tot, hi ha una petita diferència entre divorci i procés independentista, i és que sempre els tindrem de veïns. Això significa que cal mantenir les bones formes i no trencar els ponts. En aquest sentit, s’ha de pensar que l’assistència del president Mas a la proclamació de Felip de Borbó com a nou monarca, forma part del respecte institucional i la bona educació. A molts catalans, l’entronització de Felip VI ens fa angúnia per partida triple: per ser contrària als principis republicans; pel seu origen antidemocràtic, ja que és una corona concedida pel dictador Franco al seu pare, i perquè els Borbons sempre han estat d'infausta memòria per nosaltres. Però, una cosa no treu l’altra.

Després del divorci hem d’acabar com a amics, millor dit, com a bons veïns. No es tracta només d’establir els termes de la separació, de pactar què es queda cadascú, sinó també de crear les bases de la cooperació i el respecte mutu que han de regir la nostra relació futura. Malauradament, estem a anys llum d’aquest estadi. L’evocació d’una figura tan contraposada, amputació en lloc de divorci, fa palès de manera molt gràfica fins a quin punt la seva visió està allunyada de la realitat catalana, i l’enorme distància que hauran de salvar.

Per això mateix, abans del 9-N no hi ha res a discutir. La condició sine qua non per asseure’s a parlar és que Madrid ens consideri subjecte polític, és a dir, que les dues parts estiguem al mateix nivell. Si no hi ha relació entre iguals, la negociació esdevé imposició. En el procés de secessió amb l'Estat espanyol serà necessari l'arbitratge internacional. Amb el temps, però, hem de ser capaços de parlar sense la mediació d’instàncies internacionals. Serem com una comunitat de veïns, i hem de procurar no molestar-nos mútuament –evitar posar el volum del televisor massa alt, posem per cas–, i quan sigui possible, fer coses junts –instal·lar l’ascensor o pintar la façana. El Corredor Mediterrani fins a Algesires és un bon exemple de projecte conjunt. Com més aviat arribem a aquest nivell d’entesa bilateral, millor. Però això sí, cadascú a casa seva.

Font: NacioDigital.cat