2.- El mètode de “càrrega/benefici” podria tenir sentit en un país de “circumscripció única”, en què una elit governant, intel·ligent i justa, assignés els recursos adequadament. Però l'Estat espanyol està organitzat administrativament per comunitats autònomes, i el perfil dominant de les elits no arriba als mínims
3.- Dir que els dos mètodes són correctes, encara que responen a preguntes distintes, és acceptar ingènuament el concepte de “benefici atribuït”. És fàcil de comprendre que el mètode de “càrrega/benefici” és de naturalesa subjectiva, ja que un tercer decideix el que teòricament et beneficia. Per exemple, el poder espanyol va decidir que el TAV (de Madrid al cel) “beneficiava” tots els espanyols. I està provat empíricament que aquesta xarxa ni era necessària ni és viable econòmicament. El benefici es podria haver obtingut en els corredors de mercaderies i en les xarxes de rodalia. Però aquest benefici no lluïa políticament.
4.- En el mateix sentit, el mètode “càrrega/benefici” distribueix els costos salarials dels funcionaris de l'administració de Madrid entre totes les comunitats, ja que el seu treball “beneficia” a tothom. Àdhuc suposant que aquests funcionaris siguin necessaris i que la seva productivitat sigui l'estàndard (que ja és suposar), el criteri del repartiment és inadequat perquè aquests funcionaris generen renda en la capital i no en la resta; és allí on viuen, compren i consumeixen.
5.- Fetes aquestes apreciacions, el dèficit fiscal de Catalunya corresponent al 2011 és del 7,70% sobre el PIB català (segons el “flux monetari”) i del 5,70% (segons “càrrega/benefici”).
6.- Però com que l'Estat espanyol no en té prou amb els recursos que obté per la càrrega impositiva i venda d'actius per cobrir les despeses (dèficit públic), s'ha d'endeutar (deute públic). Aquest augment de deute cal amortitzar-lo (retornar-lo al costat dels interessos) i és per això que en el compte d'ingressos hi apareix una partida amb el títol “ingressos futurs per amortitzar el deute de l'administració central”, que és la xifra que s'imputarà a Catalunya (normalització).
7.- I quan l'Estat espanyol ja no té més arguments, declara que si Catalunya fos un estat independent necessitaria un aparell administratiu que absorbiria l'excedent al nostre favor. Però Núria Bosch i Marta Espasa ja han demostrat amb nombres –no amb paraules– que aquest aparell es podria finançar sobradament si la Hisenda pública catalana gestionés els nostres impostos.
8.- Repetir constantment que Catalunya ha de ser solidària amb la resta de comunitats és econòmicament un error i moralment un parany. En economia, hi ha el concepte d'“incentivació”, que significa que si tu estimules un comportament de manera repetida (per exemple una subvenció), produeixes una cronificació d'aquest comportament. La solidaritat no s'institucionalitza. Quant al pla moral, la situació és molt hipòcrita i acaba produint l'efecte pervers que “els pobres de les comunitats autònomes riques transfereixen rendes als rics de les que són pobres”.
9.- El més greu és que el dèficit fiscal amb l'administració espanyola és constant des que es tenen registres (1986 – 2011) i que la mitjana anual (flux monetari) és de 9.000 milions d'euros, en una sèrie creixent. Podem comparar aquesta xifra amb les transferències netes de la Unió Europea a Espanya en el període 1986-2006 (100.000 milions), que dóna un terme mitjà anual de 4.800 milions d'euros (9.000 contra 4.800). Quant a la contribució per capita, les xifres són escandaloses. Cada català va pagar (i continuarà pagant) una quota fiscal afegida 40 vegades superior a la d'un ciutadà de la UE. És un autèntic despropòsit.
10.- Emparar-se en el fet que l'Estat espanyol ajuda Catalunya a través del fons de liquiditat i el pla de proveïdors –i que una cosa va per altra– és tornar a fer trampes. El dèficit fiscal produeix un forat en els comptes de la Generalitat que, a més, no pot acudir al mercat de capitals. El problema és de tresoreria. Per això, l'Estat espanyol –que sí que es pot endeutar a bon preu sota el paraigua del BCE– presta diners a la Generalitat a un interès abusiu. Es dóna la paradoxa que primer es queden part de les teves rendes (t'empobreixen) i després et deixen una mica de diners (que eren teus i que hauràs de tornar) perquè no t'asfixiïs del tot.
11.- Una prova fefaent d'aquest singular procés és que si separem de la partida de fons rebuts el corresponent a la Seguretat Social, la diferència encara és més acusada. Vegem-ho: els ingressos aportats per Catalunya suposen el 19,2% dels ingressos totals de l'Estat i els fons rebuts el 14% dels fons totals (diferència de 5,2 punts). Sense Seguretat Social, l'aportació de Catalunya és el 19,5% del total, mentre que els fons rebuts representen només el 9,4% (diferència de 10,1 punts). I això és així perquè les xifres de la Seguretat Social depenen del nombre de pensionistes i de la suma de les seves pensions (no es poden “cuinar”), mentre que la resta és discrecional. El govern espanyol reparteix els fons segons el seu arbitri.
12.- I voler compensar la balança comercial amb la balança fiscal és un contrasentit. Tenir superàvit o dèficit comercial depèn dels teus fonaments econòmics. Per això, Alemanya té superàvit comercial. El comerç és intercanvi; en un mercat obert, la transacció afavoreix les dues parts. Ningú no compra per amor, sinó per interès, com bé va assenyalar Adam Smith. Per contra, el dèficit fiscal de Catalunya és a causa d'un sobreimpost a canvi de no res.
13.- I, si traslladem aquesta sobrecàrrega financera a l'economia real, ens trobem amb enormes limitacions en el camp de les infraestructures (ports, línies fèrries, xarxa de carreteres, etc.) que impedeixen que l'empresa privada disposi del suport de l'Estat en el desenvolupament de les seves activitats. Es podria dir que a l'aparell de l'Estat no li importa un territori que suposa el 18,6% del PIB total. L'única interpretació possible és un menyspreu a la lliure competència i un manteniment del poder de les “classes extractives”.
14.- En conclusió, la política econòmica del govern espanyol (i dels governs precedents des de la mort del dictador) és una política econòmica esbiaixada ideològicament, més pròpia d'una monarquia bananera que d'un país amb pretensions de modernitat democràtica.
15.- On estaria Catalunya, sense aquest drenatge permanent de recursos? Fins on hauria arribat, l'efecte multiplicador?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada