dissabte, 12 de juliol del 2014

Quin Torra: "Barcelona, capital de la República Catalana"

"Es pensaven que cosmopolitzaven la ciutat i en canvi, la convertien en la capital d'un província d'Espanya"

Ahir es va produir una notícia importantíssima: es va posar en marxa la Taula pel Dret a Decidir de Barcelona. Entitats com Òmnium, ANC, el Consell d'Associacions de Barcelona, el Consell de Joventut, l'Ens de l'Associacionisme Cultural, el Moviment Laic i Progressista i la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes, es comprometien amb el dret a decidir. I al seu costat, l'Ajuntament de Barcelona.

El projecte de la llibertat de Catalunya es construeix pas a pas, vot a vot, barri a barri, ciutat a ciutat. No hi ha res més important que donar la veu al poble i que el valor absolut de la llibertat ho encomani tot. Hem de volers ser molts, hem de voler sentir-nos partíceps del país que construïm junts, hem de voler saltar plegats els reptes que tenim al davant.

Doncs bé, durant anys, en uns moments en què la nació bullia, en què el país enfebrava de llibertat, en què milers de catalans s'anaven comprometent arreu en l'autodeterminació, els barcelonins havíem d'assistir, estupefactes, a l'enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya.

Als barcelonins se'ns convidava a mirar a una altra banda, a assistir d'espectadors muts a la gran festa de la democràcia, com si tot això que estava passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d'un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som?

No s'és capital de res perquè ho posi un paper. La història sempre ha fet igual: un país ha reconegut en una ciutat el seu lideratge quan aquesta l'ha exercit i l'ha defensat, quan ha sabut comprendre les palpitacions del temps, quan no ha dubtat en abraçar els anhels i els ideals del poble -i els ha estirat fins al límit-, quan s'ha fos amb l'esperit de la nació. Una capitalitat es guanya; però una capitalitat es pot perdre, també. No és una definició ni un article d'una llei, és una moral i una exigència, subjecta, doncs, a una ètica i a unes responsabilitats. Fins fa pocs anys, Barcelona no hi era. Però les coses han canviat i ara, per fi, deixem de ser uns ciutadans de segona classe i ens sumem al desig de llibertat del nostre poble.

La decisió d'ahir és essencial. Que la resta de Catalunya ens vegi al seu costat, liderant, sí, però sobretot compromesos amb ells, colze a colze, mà a mà, vot a vot. Votem i decidim. Guanyem-nos el nostre futur. Votem per la nostra independència.

Des de 1714, quan des de fora de Barcelona es cridava a ajudar la ciutat assetjada amb els termes de "capital i mare", i des de molt abans, Catalunya era indestriable de la seva capital. En canvi, sovint hem hagut de patir una Barcelona anacional, presentada com un ésser aliè al seu propi país, barcelonitzats per evitar que ens catalanitzéssim. Es pensaven que cosmopolitzaven la ciutat i en canvi, la convertien en la capital d'un província d'Espanya. Ahir, el primer tinent d'alcalde, l'amic Joaquim Forn, deia: "Som la capital de Catalunya, i n'hem d'exercir; Barcelona ha d'estar al costat de la majoria dels 950 municipis que reivindiquen el dret a decidir". Barcelona torna a casa. Així és com esdevindrà la capital de la República Catalana.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada