Joan Rovira: «Un regne amb dos reis i una mòmia»

"A Espanya la llei és tan, tan sagrada que els primers que estan fora de la llei són els dos reis. I no passa res, perquè la llei és seva, i no nostra"

El rei emèrit, Juan Carlos I, està emprenyat com una mona perquè no l’han convidat a la gran cerimònia de la casta borbònico-constitucional: la celebració del 40è aniversari de les eleccions del juny del 1977. Una cerimònia absolutament artificial, amb olor de naftalina i formol, pensada des de la casta i per a la casta, entre la més absoluta indiferència dels ciutadans i súbdits de totes les Espanyes. Una cerimònia que podem entendre perfectament com el ritual d’una elit política, econòmica i social que se sent amenaçada i que exhibeix el seu poder: la mòmia embalsamada de la Transició Democràtica, simbolitzada per una Constitució morta i fossilitzada. Com aquell braç incorrupte de santa Teresa que tant li agradava al Caudillo. Com la mòmia de Lenin a la plaça Roja.

Es reivindiquen a ells mateixos, treient pit. Exhibeixen els símbols de poder, es fan la foto més impressionant que han pogut, per enviar un missatge claríssim: estem aquí, som els amos i estem disposats a plantar cara. A veure qui té nassos de desafiar-nos. Això és el que estan dient.

S’omplen la boca amb la llei. A Espanya, sembla que la llei ho és tot, que el respecte a la llei està per damunt de tot, que és sagrada. Ja ho sabem: qui pot, se la passa per allà on pot. Això també ha funcionat a Catalunya, no ens n’oblidem. En diuen “llei”, “Estat de Dret”, “Imperi de la llei” i altres expressions tan solemnes com buides. Però estan dient una altra cosa: aquí manem nosaltres, els hereus de Franco i els que van arribar a un tracte raonable amb els hereus de Franco.

40 anys de democràcia que són, en realitat, quaranta anys de postfranquisme després de quasi quaranta anys de franquisme. Vuitanta anys de continuïtat en el poder, amb la incorporació d’alguns sectors domesticats. A Alemanya es va fer un procés de “desnazificació”, a Espanya no hi ha hagut mai “desfranquització”. Vivim en una democràcia instal·lada sobre els fonaments del franquisme, controlada i expremuda per la mateixa casta, la que té el control absolut de la llei, la que interpreta i aplica la llei, la que posa la llei al servei dels seus interessos i ha aconseguit que una gran majoria s’hagi empassat la seva mentida.

Però hi ha un problema, i gros. L’emprenyada del rei emèrit Juan Carlos I. A veure, quin article de la Constitució empara que hi hagi dos reis, dos, al Regne d’Espanya?

Cap, ni un. És una fórmula absolutament anticonstitucional. Una presa de pèl com una casa. Tanmateix, a Espanya, com a l’antiga Esparta, hi ha dos reis, l’emèrit i l’invisible, Felipe VI. Com a Roma, on també hi ha dos Papes. Els devia fer gràcia la fórmula. Ja se sap, coses de l’Esperit Sant, sempre pendent de la reserva espiritual d’Occident…

I, clar, arriba el dia de muntar l’escenografia falsa de l’aniversari d’aquelles eleccions de juny del 1977, com si commemoréssim el dia que Moisès va rebre al Sinaí les taules de la llei de mans de Yahveh. I de sobte s’adonen que sobra un rei. Ves per on: on redimonis s’ha d’asseure el rei emèrit que no és rei però sí és rei, en un acte presidit per un rei que sembla una figura de cera? I a sobre amb tot l’historial que el rei jubilat arrossega.

Doncs res, van i decideixen que no el conviden, que l’amaguen, com si no existís. I el rei de la Transició, el mateix que va ser escollit per Franco i va garantir la continuïtat en el context d’un canvi dintre de certs límits (és a dir, una brillant maniobra per prolongar el franquisme light), es queda fora de la foto, de la mateixa manera que està fora de la Constitució.

Aquest sí que seria un tema interessant a plantejar al Tribunal Constitucional, si no sapiguéssim ja la resposta: com pot ser que Espanya tingui dos reis i la Constitució no en digui res d’aquesta fórmula tan estrambòtica per a la “jefatura del Estado”?

Però la mòmia de la Transició està callada i emmanillada, no té veu pròpia, i la Constitució diu el que ells vulguin interpretar que diu. I per tant Espanya té dos reis i tots tan contents, per bé que un dels dos fa molta nosa i no acaba de deixar-se embalsamar del tot. Més anticonstitucional, il·legal, surrealista i demencial, impossible. Però com li fan dir a Felipe VI, “fuera de la ley sólo hay arbitrariedad, imposición e inseguridad”.

Sens dubte, ja ho veiem, a Espanya la llei és tan, tan sagrada que els primers que estan fora de la llei són els dos reis. I no passa res, perquè la llei és seva, i no nostra.

Font: elMon.cat